"El director del famós col·legi Pipet era un vell personatge recobert de dignitat i de roba blanca emmidonada; els col·legials el detestaven amb el màxim respecte. Per això, quan el veieren entrar d'improvís, dins la gran aula d'estudi, s'aixecaren amb admirable rapidesa, esforçant-se, però, alhora, a fer el més infernal dels sorolls.
-Estimats -començà el director un cop finida la vituperable gatzara de les cadires-, entre les coses d'aquest món rodejades de misteri, s'han d'esmentar primeríssimament l'electricitat i el cervell humà. Malgrat conèixer les mil màquines mogudes pel fluid elèctric i les mil accions que el fluid cerebral fa realitzar a la màquina humana, encara ara no podem explicar-nos quines coses són, en definitiva, el cervell humà i l'electricitat. No us estranyeu, doncs, si alguna vegada, uns cops dins el camp de l'electricitat i altres en el camp del cervell, topem amb situacions que escapen de qualsevol anàlisi. Acceptem-ho, al contrari, sense desmesurada estranyesa i sense demostracions de curiositat, evitant la xafarderia.

Dit això, precisem immediatament que no es tracta, en el cas que ens ocupa, d'innovacions referents al camp elèctric. En tal cas, la discreció no caldria, sinó que, per contra, seria condemnable, ja que tot el que es refereix al progrés mecànic ha de ser del domini de tota la humanitat. La novetat o l'estranyesa que ens interessa correspon a l'altre camp, ja esmentat. Es tracta d'una persona que, de sobte i a causa d'una greu malaltia, perdé la seva personalitat d'home culte i ben educat per prendre la d'un individu bast i groller. La persona a la qual ens referim ha passat ja dels vint-i-cinc anys: pertany a nobilíssima família i, per a tornar a ser digne, per presentar-se com a arbrot de tan noble tronc, ha de tornar a ser educat. Aquesta reeducació ha estat confiada, naturalment, al col·legi Pipet, famós a tot el món per la perfecció dels seus mètodes didàctics. Acolliu, doncs, estimats nois, el vostre nou company a la cordialitat i afecte que el seu particular cas mereix...".
És una sàtira ben vàlida en els temps que corren. Aquest fragment narratiu pertany a la novel·la Il marito in collegio, del gran autor i humorista italià Giovanni Guareschi. Un humor dinàmic i personalíssim que certament ens obliga a meditar sobre aquesta societat dins la qual vivim i que destaca pel seu grau d'hipocresia a tots els nivells, religiosa, política i social. Guareschi ho tenia molt clar, com a presoner dels nazis, supervivent de la Segona Guerra Mundial. La seva sinceritat, una mica amagada rere l'extravagància i l'agudesa incisiva, ha fet història. Capaç d'escriure quelcom tan graciós com el seu origen: "Em sento profundament agraït als meus pares, perquè em van posar al món, i encara més agraït al Pare Etern, perquè no m'ha fet ni millor ni pitjor del que sóc".