El nostre país (i Giorgio Morandi)

Quines possibilitats tenim els països petits de surar i créixer enmig del marasme de la globalització? Mai no disposarem del pressupost de Catalunya o Madrid, no tendrem mai un MOMA ni la NASA, la nostra catedral no és la de Milà. No ens podrem permetre una Filharmònica de Berlín.

Així i tot, molts d'illencs somien a fer coses grans en dimensions físiques, materials, i se senten defraudats quan algú els recorda que els recursos sempre determinaran la construcció d'aquest país. Hi ha partidaris fervents dels gratacels "icònics" com a testimonis del nostre temps, com si aquesta fos l'única manera de deixar empremta del nostre pas per la història. Creuen que sense aquests gratacels passarem inadvertits.

Aquí hem triat -o ens hi hem abandonat de manera esburbada- segurament la pitjor opció de país existent en el catàleg de projectes comunals. Vol dir això que pretenem tenir-ho tot -escoles de teatre, orquestra simfònica, museus, facultats...-, encara que, atesos els recursos disponibles, aquesta acumulació indiscriminada imposi una mediocritat aclaparadora.

Visitau, svp, l'exposició de Morandi al museu de la fundació Juan March, al carrer de Sant Miquel, de Palma. Tres petites aquarel·les i dotze aiguaforts del pintor de Bolonya, aquest artista que ens ha fet sentir, enmig de l'estrèpit de l'art contemporani, la presència de les coses i el silenci que obre pas al batec de la poesia. Setze natures mortes, dipositàries d'emocions que ens arriben gràcies a la creativitat de l'artista i a l'ofici de l'artesà. Allò que entenem per gran cultura és en aquestes petites obres, que allotgen l'esperit de la modernitat de manera més profunda que les estridències de gran part de les obres de grans formats que han entrat als museus d'art contemporani amb aparatositat clonada.

Així els països petits: no necessitam grans museus, necessitam museus amb sentit, intensament caracteritzats, inimaginables en un altre indret. Ens hem de preguntar què feim amb la música, amb el teatre, amb el cinema, amb els mitjans públics. No serem grans productors d'oli, n'hem d'obtenir un de qualitat inigualable. Ser creatius i dominar l'ofici, Morandi com a exemple.

El país va optar per un turisme massificat, i vet aquí les conseqüències. Els governs successius de la comunitat han anat improvisant solucions -en turisme, en cultura, en ocupació del territori- mirant-se en altres països o comunitats, optant sempre per unes sortides convencionals quan no absolutament desmesurades, a la valenciana. En aquests moments, Mallorca i Eivissa són com a fragments d'un continent vulgaritzat, no com a illes encantades que partien d'uns escenaris i amb unes possibilitats inimitables.

Darrere aquesta deriva calamitosa hi ha el turisme invasiu i l'especulació immobiliària, aquests mals del nostre temps que comporten degradació no tan sols del territori, també de la capacitat de pensar un país petit, amb ànima, intens, amb caràcter, que sàpiga què ha de fer i que ho faci com ningú més en el món podria fer-ho.