Tots els nacionalismes són iguals i igualment excloents: vet aquí una de les reduccions més tòxiques d'una qüestió universal, cabalosa, accidentada i complexa. No deixa de ser curiós -és una manera de dir-ho- que aquesta fórmula tan simplista hagi estat afillada per intel·lectuals brillants, que filen més prim quan reflexionen sobre altres qüestions. Un premi Nobel de literatura no es cansa de repetir-la, i, no obstant això, no podem dubtar de la seva capacitat i de la seva immensa brillantor en aplicar-se a altres temes.

No és tan sols el senyor Vargas Llosa -tan estimat i encobeït per nacionalistes catalans durant la seva residència a Barcelona. En realitat, la reducció dels nacionalismes igualment excloents, que neguen l'altre, és una mena de castell construït amb finalitats residencials i defensives alhora -com el castell de Bellver, diríem. S'hi viu molt bé, qui s'hi instal·la està en una situació privilegiada, exempt del deure intel·lectual i moral d'elaborar pensament que, en lloc d'enterrar les realitats davall d'un mapa polític, cerqui raons per fer, de les diferències, elements de complementarietat en un marc lliurement elegit.

(Menció a part es mereix la secció cosmopolitista: on militen aquells que, a part d'entendre el nacionalisme segons el patró reduccionista, hi afegeixen la consigna de la irrisorietat del nacionalisme en un món cada dia més obert, globalitzat, intercomunicat -inevitablement promiscu).

Aquest model de nacionalisme és extremament útil i confortable a l'Estat espanyol, un veritable parc temàtic dels nacionalismes, que s'hi presenten amb gran diversitat de fases i situacions: des del nacionalisme violent d'ETA fins a un sentiment nacional difós i sense vertebració política. El panorama és ple de varietats i de matisos: si contemplàvem tan sols Catalunya, parlar de nacionalisme en general, fins i tot sense definir, implica una manca de rigor sospitosament estrepitosa. No és el mateix, ni tendria mai els mateixos efectes, el nacionalisme d'Esquerra que el d'unes certes tendències dins el PSC. D'altra banda, aquí, a les nostres illes, hi ha molta de gent que es declara no-nacionalista però que respon a les agressions a la nostra llengua i cultura amb plantejaments i actituds perfectament homologables des del punt de vista d'un cert nacionalisme.

En fi, per als reduccionistes la cosa és clara -i llampant-: els altres nacionalismes són tots iguals i excloents. La seva general actitud no ha de donar raó a ningú perquè se li suposen orígens naturals i alhora divinals. Així, es pot permetre exabruptes sens fi, que consagrarien l'excés grotesc com a forma excelsa i sagrada de patriotisme. Vet aquí la marea d'indignació per la concessió de la Pilota d'Or a un futbolista no-espanyol, fenomen que ha rescatat la gran teoria de la conspiració universal contra Espanya. Aquesta teoria pren forma segons el moment històric. En temps del general Francisco Franco Bahamonde, era la conspiració de jueus, marxistes i maçons. En tots els casos, l'ànima de la teoria és la innegable superioritat d'Espanya en tanta virtut i capacitat que ha concitat l'enveja de la resta del món, especialment de França i Anglaterra -i, naturalment, per raons que ara sabem transitòries, de l'antiga Unió soviètica.

Però aquesta teoria no és merament franquista. Fa part del que solem entendre per l'Espanya eterna, que es manifesta intermitentment, com les Ufanes, que brollen quan van sadolles.

L'episodi de la Pilota d'Or presenta una altra particularitat que el fa especialment divertit i significatiu: en la majoria dels casos, la injustícia té una víctima: Iniesta. Xavi queda en un segon lloc. Basta entendre una mica de futbol per copsar la magnitud de la solemne bajanada.