A vegades, per saber com som, ens interessa comptar amb l'opinió dels altres: com ens veuen. D'aquí que sigui força interessant poder-se escolar dins l'ànima dels viatgers i saber quina imatge se n'han fet, de nosaltres. Per alguns, viatjar forma part de la seva recerca individual. Com deia Petroni, deixa el lloc on vius i cerca altres terres; se t'obriran horitzons més dilatats. I per altres, una necessitat, com fou el cas d'Hélène Choussat, una al·lota francesa, de províncies, que va caure a Mallorca per mor de l'ocupació del seu pare. La relació d'aquesta nouvinguda amb l'illa podria haver estat simple. Només de passada. Un arribar, veure el pare i tornar-se'n ràpid. O haver trigat una mica a marxar, espigolant un poc més. Però aquesta jove, de vint anys, es casà i arrelà a l'illa, mantenint, això sí, la seva identitat pròpia. Perquè també té raó el poeta Horaci quan diu que aquell que va més enllà dels mars, canvia de cel, però no sempre d'esperit. De família burgesa, es casà amb un altre paisà seu i resident a Palma, Bazile Canut, de família de comerciants i banquers, ja fa més de cent anys desapareguda de l'illa.

De manera que les seves amistats a l'illa foren prou persones, amb els noms de les quals ens topem avui en els llibres d'història. Ràpidament, la trobem integrada en l'alta societat de l'època. Hélène Choussat fou una persona de mentalitat oberta. D'aquí l'interès de la seva descripció per avaluar el contrast de la seva forma de ser amb la dels illencs. I la veritat és que el xoc, a 1830, per allò que descriu, no fou tan fort com algú es podria pensar. A part del Born, que va qualificar de «claveguera que a l'hivern s'omplia de fang i a l'estiu, de pols», allò que la va sobtar més fou que «els homes, molt elegants, vestits a la francesa, mentre que les dones, joves o velles, lletges o guapes, [pel carrer] anaven totes amb un faldó negre, un retall de tela negra al cap i un llarg rosari a la mà». A part dels personatges que esmenta en el seu escrit, que són uns quants, allò que encara dóna un valor afegit a les memòries és el seu segon matrimoni, amb Émile Digeon, revolucionari socialista francès, la vida del qual ha estat estudiada i es troba a l'abast de qualsevol a la xarxa. Émile Digeon va viure i va treballar a Mallorca una bona temporada, fins que cap al 1870 es reintegrà de ple en el moviment polític francès.

Fou un activista reconegut de fama internacional. A l'illa, comptava amb prou amics i coneguts. I en prou dels seus viatges es toparen o coincidiren amb prou gent coneguda de Palma, a diferents capitals. Així, aquestes memòries (Memòries. Hélène Choussat, Palma, 2010), venen a ser una prova més del tarannà de les Illes, més obert i europeu d'allò que s'ha dit o historiografiat.