Els hotelers mallorquins són assimilables, així, a l'engròs, a la dreta del país? Seria, més que una injustícia, una beneitura fer aquesta associació, ofensiva per als de dretes i per als que no ho són. Ara, que la dreta hi té més pes, és molt plausible si hem de considerar que els òrgans de direcció de la seva federació són democràticament representatius -no ho deu dubtar ningú.

No seria menester aquesta prova del 9 per arribar a la mateixa conclusió: el comportament de molts d'aquests hotelers respecte de la política illenca ja havia proporcionat material més que suficient per il·lustrar la qüestió sense gaire marge d'error. L'hoteler senyor Fluxà, d'Iberostar, va reconèixer l'ajut prestat al senyor Jaume Matas per accedir a la presidència del govern regional. "Vaig fer el que havia de fer", declarà. Més endavant hauria de declarar que Matas havia suposat una gran decepció. Per què els errors empresarials són més grans quan es cometen amb implicació política? Per ventura el joc polític, amb els seus components atzarosos, demanda esmerçar-hi càlcul empresarial i desig personal, una combinació certament arriscada.

Ara, els hotelers mallorquins, més concretament la seva federació, han fet públic un document en què presenten les seves demandes al govern que sorgirà de les urnes la primavera que ve. Les queixes sobre el govern actual tenen, algunes, sentit i sensibilitat, perquè no pot ser que una conselleria tan important per a l'economia del país com és la de Turisme es converteixi en l'escenari d'una comèdia de bulevard. Però, altrament, aquesta conselleria ha comès barbaritats inqualificables en profit dels hotelers, pensades per gent d'UM i assumides i defensades amb coratge pel president, Francesc Antich.

Però allò que crida més l'atenció del document dels hotelers és la idea del paper de les administracions públiques que se'n deriva: les reclamacions sobre les mesures que s'haurien de prendre per millorar la qualitat de l'oferta, obligant a la rehabilitació o a la expropiació de places considerades obsoletes, evidencien una dubtosa fe en el principi sacrosant de la regulació del mercat. És un exemple, realment vistós, de com un gremi empresarial, que tradicionalment rebutja el que considera intromissió de les administracions públiques en el que és patrimoni exclusiu de la seva inalienable sobirania, reclama alhora del govern l'assumpció dels seus plantejaments.

Passen les legislatures i els grans problemes del país queden per llavor. Es perden any rere any oportunitats per endreçar una mica aquest caos deplorable en què ens hem anat enredant, un poc més cada dia. La incompetència política és un reflex de la ineptitud social. Encara no existeix, pactada pel gruix de la societat illenca, una política en matèria turística -ni en cap altra matèria?- que respongui als interessos generals. Amb aquest teló de fons, res no impedeix als hotelers exigir més camps de golf i contenció urbanística alhora. Si no hi ha un marc de coherència general, quina coherència podem demanar en les actuacions particulars, encara que també fossin concebudes, que no té per què ser-ne el cas, com una contribució al preescalfament electoral?