Gairebé dos-cents anys separen la mort de Luis de Lacy Gauiter (1817) de la del seu descendent Rafel de Lacy Fortuny (2011). Dues vides trencades de manera accidental i fortuïta, en contextos certament diferents, però amb similituds en l'imaginari col·lectiu. En moltes ocasions havia imaginat que devia existir algun tipus de parentesc entre el general constitucional i símbol del liberalisme del vuit-cents i el polític liberal mallorquí del segle XX, però no en tenia constància. Un comentari radiofònic d'Andreu Manresa m'ha confirmat aquella hipòtesi. Rafel de Lacy ha protagonitzat moments polítics de transcendència per al país, però la seva trajectòria pública no havia arribat al cim al qual segurament aspirava. El seu lideratge s'ha d'entendre més aviat en el terreny del prestigi i de les influències, en allò que podríem denominar el poder indirecte. El Pla Territorial de Mallorca du el nom de Rafel de Lacy, però també els de Josep Melià i de Bartomeu Vicens, la qual cosa ja defineix les característiques del projecte i parla més aviat d'ideologia, per deixar a un segon pla tot allò relacionat amb les idees i els continguts avaluables i coherents. Aquest va ser el territori que definí l'ànima de De Lacy i aquest el perfil que volgué donar al territori, víctima de la cultura laberíntica de l'administració i de l'especulació.

De Lacy, tanmateix, no mereixia una mort d'aquestes característiques, de la mateixa manera que tampoc no la meresqué el seu avantpassat Luis de Lacy, afusellat al castell de Bellver, el 5 de juny de 1817. Un article recent de Vicente Maestre publicat, el 2010, a www.historica.cat explica el mite De Lacy, com a símbol de la lluita, la tenacitat i la reivindicació de la llibertat. De Lacy havia estat detingut a Catalunya i condemnat a mort, acusat de conspirar en nom de la Constitució i la llibertat. Davant possibles aldarulls va ser traslladat a la presó de Bellver, on va ser executat. Enterrat en el convent de Sant Domingo, de Palma, el seu cos va ser exhumat el 1820 i traslladat a Barcelona. Una obra, també del 2010, però poc coneguda, sobre les sepultures a l'antic convent de Sant Domingo de Palma, de l'arxiver Josep Barceló Adrover, certifica aquest fet. La seva vinculació accidental de De Lacy amb Mallorca no acaba amb l'afusellament. La seva primera esposa, Emília Duguermeur de Lacy, líder femenina del liberalisme espanyol, haviat estat refugiada a Mallorca durant la Guerra del Francès. Hi vingué cercant un refugi segur, un lloc per educar els seus fills i un indret que li permetés estar relativament a prop del seu espòs, combatent contra l'exèrcit napoleònic.

Una obra, també dels darrers temps, titulada Heroinas y patriotas. Mujeres de 1808 (2009), ens ofereix un perfil biogràfic profund d'aquesta dona singular. L'economista i prevere Eudalt Jaumeandreu que oficià el funeral de De Lacy a Santa Maria del Mar, el juny de 1820, també havia estat refugiat a Mallorca durant la Guerra i havia fundat a Sant Domingo una càtedra d'Economia Política. Al voltant dels De Lacy, aquest dies, malauradament, encara ha augmentat el volum de misteri, i la seva memòria creix amb detalls que hom mai no desitja per a ningú. Aquestes morts, tan particulars i tan sentides, deixen el país més empobrit des del punt de vista del capital humà.