Laura Riera, sa Pobla...

La dreta espanyola pretén fer creure que la raó és de qui més crida. No és un recurs de fa dos dies, l'ha aplicat sempre. I el més virtuós dels ciutadans és aquell que es pega cops al pit enmig de la plaça pública a hora de mercat. Ja ho sabem. Si els crits ajuden a augmentar la crispació, els mea culpa fomenten la hipocresia. Tocant a guanys, ambdues tàctiques en reporten a més no poder a qui les practica, encara que empobreixen la convivència fins a límits inimaginables. La participació en un debat de Laura Riera, convidada per l'associació cultural Pinyol Vermell de sa Pobla, ha fet sonar totes les cornetes de l'apocalipsi. I la primera a sentir-se ha estat la de Biel Serra, cap de l'oposició conservadora a l'Ajuntament. Serra demanava la dimissió immediata del batlle, Joan Comes, i criminalitzava els organitzadors de l'acte.

Què havia passat...? Doncs que la batllia va cedir un local municipal per celebrar la taula rodona, sense tenir en compte els antecedents penals de Riera. El batlle addueix que no els coneixia. Tanmateix, dubto que per aquest motiu s'hagués pogut negar a satisfer la petició sense incórrer en greuges comparatius importants. Laura Riera ha complert una condemna de nou anys, i actualment és una ciutadana com qualsevol altra. Quin dret assisteix el Pepé per assenyalar-la amb el dit...? Ai, Déu meu! La dreta, quan no actua a l'empara de la legalitat, ho fa en nom dels sentiments. I ja sabem, històricament, com els sentiments li han permès justificar mil i una agressions a la ciutadania, fins i tot una guerra i quaranta anys de dictadura. Però anem per feina. Es pot debatre tant com vulgueu entorn de la conveniència o no de la presència de Laura Riera a un acte públic; en canvi, la polèmica mai no pot sobrepassar els límits que marca la discrepància civilitzada. Va dir, Laura Riera, en el transcurs del col·loqui, quelcom que pogués ésser matèria d'investigació judicial? Sembla que no perquè, amb el renou que s'ha aixecat, la justícia ja hi hauria ficat cullerada. Aleshores, quina és la raó que justifica la cridòria de la dreta...? Doncs que no en té prou amb les penes de presó i reclama condemnes a perpetuïtat, al foc etern.

Els arguments del Pepé ens retornen a la postguerra. Qui abandonava la presó per delictes polítics (delictes que no ho eren, perquè la justícia de Franco va ésser terrorisme) quedava vetat d'exercir qualsevol càrrec públic i, en el cas dels intel·lectuals, no podien escriure en els diaris ni fer conferències. Hem de recordar Miquel Àngel Colomar, obligat a fer de mosso de lleteria perquè no podia escriure a Ultima Hora...? I com Colomar, tants i tants d'altres. El fet d'allargar socialment la condemna d'una persona més enllà del temps previst a la sentència, esdevé un exercici d'hipocresia social. Joan Comes s'ha excusat, no sé de què. I els components de Pinyol Vermell aguanten el temporal com poden. En fi, els embolics d'aquesta història ja són prou coneguts. Així i tot, encara no se li havia tret tot el suc. Ara sí. A la cridòria de la dreta s'hi han afegit les paraules del doctor Salvà, pare de Diego Salvà, un dels dos guàrdies civils morts a l'atemptat de Palmanova. Avanço que el seu dolor de pare li dóna dret a dir el que vulgui. Ho dic sincerament, tot procurant fer-me càrrec, sabent que no ho aconseguiré, de la catàstrofe que li ha tocat viure.

Tanmateix, en el seu discurs, hi ha paraules que excedeixen l'espai humà per entrar, decididament, en l'ideològic. I el fet que consideri que els regidors de sa Pobla haurien de demanar disculpes públiques per haver permès la celebració de la taula rodona "ya que los ciudadanos les pagamos un súper sueldo a cada uno", no es pot considerar una opinió afortunada. El paper dels polítics és força més digne del que ell els adjudica. A més a més, en qualsevol lloc i circumstància, des del moment que són els representants de la voluntat popular, s'han de poder sentir lliures per a obeir únicament els dictats de la consciència.