La violència física és l'ampliació normal de la violència verbal. És part d'un mateix programa de creixement. Formen un tot sense solució de continuïtat, i aquest és un fet escrit en els manuals d'història, en els decàlegs de la política. I en la memòria de les persones, aquests organismes vius propensos a l'autoengany: després de les calamitats humanes, volem pensar que ja no es tornaran a repetir perquè hem après la lliçó.

La violència es propaga pel llenguatge vers un objectiu tan clar com inconfessable. Qui la introdueix en el llenguatge no pot ignorar que avançarà cap al territori dels fets. Que explícitament persegueixi o no la violència física en totes les seves variants, és una qüestió que, finalment, té una importància relativa: si llences bombes pensant que el renou de l'explosió espantarà els contraris, no pots deixar de tenir present que també els poden matar: que ho pretenguis o no és purament accessori. Les bombes maten. La violència acaba matant, no sempre persones, però sí, indefectiblement, part de les seves llibertats.

No era menester ser massa pessimista per no haver-se sorprès de la matança d'Arizona. L'atemptat es podia produir a qualsevol indret dels EUA. En un país/continent on les armes es compren al cap de cantó, esclata la follia on sigui i pel que sigui. Però hi ha moltes més possibilitats que esclati on, en un mapa, s'assenyala amb el punt de mira d'una arma els llocs i les persones que Sarah Palin creu que han de ser de- sactivades. Aquestes possibilitats es multipliquen encara si el clima general del país és altament condicionat per les ofensives del moviment dretà conegut per Tea Party.

Responsabilitzar directament unes persones o unes altres tendria sentit, però potser no gaire basament jurídic. Així i tot, podríem tenir present que, a un judici del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda, fou condemnat a dotze anys de presó el periodista Joseph Ruggiu pels seus articles i arengues radiofòniques, constituents del delicte d'incitació al genocidi. No és l'única condemna pronunciada contra incitadors a la violència, però encara som lluny del desenvolupament universal dels conceptes jurídics que s'hi han aplicat.

Els fets d'Arizona culminen una campanya que en els seus inicis s'havia manifestat en una estratègia de tensió política i social per mitjà de la violència verbal. Ja era detectable abans de les eleccions als EUA, però es va desbordar amb la victòria d'Obama, de qui alguns polítics republicans de l'entorn Tea Party havien recordat fins i tot el color de la pell. Les reformes que protagonitzaven el programa d'Obama havien de ser frenades o aigualides. L'extrema dreta nord-americana es constituí en avantguarda d'una croada que s'inicià amb accions estridents d'agitació social. El mapa de Sarah Palin ha acabat sent el mapa de la mort.

Però no és menester anar tan lluny per estudiar el desenvolupament d'aquestes etapes inicials d'agitació per mitjà del llenguatge de la violència. El tenim cada dia a alguns diaris, a algunes televisions; i l'emissora dels bisbes espanyols en va ser herald especialment sinistre. Els elements més violents de la societat espanyola s'hi senten emparats, se'n senten protegits. Els desenllaços com el d'Arizona s'anuncien amb temps. Una altra cosa és que no vulguem escoltar aquests anuncis.