cielo claro
  • Màx: 34°
  • Mín: 23°
31°

El dietari de 1985 d'un crític esmolat

El primer llibre que he llegit aquest 2011, publicat ben de fresc per edicions 62, és Rates al jardí, de Valentí Puig, una mena de dietari de fradinango escriptor i crític esmoladíssim, en què el seu autor ens diu que "és tot de l'any 1985, dotze mesos d'estratègies en el buit, d'horitzons equívocs que la rara energia de la literatura ordena com pot, com una branca de mimosa que ponta entre el desamor i l'amor". Un dietari en el qual també apareixen unes rates en el jardí d'una casa d'estiueig a la pagesia i amb el qual decididament es pretén fer més literatura -certament, amb un èxit notable- que no filosofia, malgrat que també es practica una crítica a ultrança (de les que fan forat i tapen) i en el qual repetidament se'ns adverteix, amb tota la raó del món, que tota regressió és possible, que el progrés científic i tècnic tant pot esser positiu com negatiu per a la humanitat. Per altra banda, Valentí Puig, malgrat la seva opció per les formes més que per l'abstracció, és massa intel·ligent per a no deixar-nos, com qui no diu res, aquesta constatació: "Cap frase que escriguis pot ser-te indiferent', va dir el mestre. Al final, tot li era indiferent, menys les frases". O apuntar que, com diu Kundera, "Israel és el petit cor d'Europa, estrany cor situat fora del cos".

Per descomptat, com a tot bon escriptor, Valentí Puig és un bon lector. Rates al jardí, que a estones és un registre de la seva activitat amorosa de fradinango, també ho és de la seva incansable activitat lectora. Així, hi trobam tota una sèrie de recomanacions, directes o indirectes, de lectures que han de merèixer la millor atenció del lletraferit. Per exemple, de Los conjurados, el darrer llibre de Borges, el qual confessa que l'ha fet plorar; d'El gran Meaulnes, d'Alain Fournier, llibre del qual comenta que és "una faula on tot ha succeït abans en un altre món, més perfecte, en un d'aquells excessos de bellesa que l'enyor assigna a la infància"; dels dietaris de Blai Bonet, del quals afirma que "tenen una consistència imbatible. 'Esperar la llibertat, quina vergonya! La llibertat s'ha de cercar, s'ha de trobar, s'ha de fer progressar, i després de totes aquestes accions, s'ha de merèixer'. Té fusta de profeta menor"; de La prole i Un poco locos, francamente, de Joan Bonet; de Ramón Gaya, del qual diu que "té una intel·ligència majestuosa"; de l'obra de J.C. Llop, del qual rememora la diada de les seves noces; de Baltasar Porcel, donant compte d'una visita seva a can Bolei, el tros de terra pairal on Porcel ha anat ampliant la caseta dels seus; dels llibres de D.H. Lawrence, especialment dels seus poemes.

Però no s'ocupa sols de literats, també ho fa d'algun sociòleg i assaigista, com Ralf Dahrendorf o d'un periodista com Arthur Conte; perquè, en definitiva, la seva crítica sociopolítica, davant de certs fets, pot esser tan esmolada com la seva crítica literària o artística, o més feridora que ella. Així, com quan, amb motiu d'una visita de Gaddafi a l'illa, escriu: "Ha fet cremar a les places tots els violins i pianos, tot instrument musical que pogués generar l'harmonia i la bellesa que segles de civilització ofereixen al món com un llegat d'Europa. Ara mateix la música clàssica és considerada com el pitjor enemic de la cultura tradicional líbia. És més dement que demagog o a l'inrevés?".

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.