Diferents models de reformes

Curiosament, mentre tothom coincidia que hi havia malaltia i els conservadors proposaven la seva recepta ja no com a la millor sinó com l'única possible, els progressistes s'encabotaren a dir que d'acord, n'hi ha, però només és un constipat. Quan els símptomes eren massa evidents i no els quedà altre remei que considerar públicament la possibilitat d'una greu malaltia no es posaren d'acord sobre el diagnòstic i anaren al rebuf de les receptes neocons que la ciutadania començava a interioritzar. No és que no hi hagi pensadors progressistes que contradiuen la diagnosi i la teràpia conservadora, només que els polítics socialdemòcrates, convençuts de la seva superioritat moral, oblidaren la necessitat de renovar el discurs mentre es renova la societat i acceptar la crítica dels intel·lectuals sense exigir-los militància i submissió orgànica.

Encara hi som a temps. Caldrà acceptar la malaltia, fer-ne públic el diagnòstic i proposar receptes pròpies per a millorar el pacient. Tot adobat del legítim orgull de ser els hereus d'unes idees que han donat a Europa la millor etapa de la història i amb el convenciment que aquesta no ha acabat, només s'ha de transformar per mantenir-se. Cert que no bastaran els pensadors i els polítics, també seria imprescindible una situació dels mitjans de comunicació allunyada del model berlusconià que a poc a poc s'imposa. En aquesta batalla d'idees ens hi va el futur. Convendria, almanco, ser conscients de que la indolència és el camí més segur a la derrota.