Es fa molt difícil defensar l'immobilisme legislatiu en els temes que afecten la viabilitat de l'estat del benestar. L'obsolescència és palesa a les coes de l'atur i en els menjadors socials, però també en la discriminació laboral de la dona, el creixement de l'economia submergida, la immigració i tot un seguit d'indicadors que obliguen els pensadors a fer propostes de canvi. L'actual regulació no ha fracassat, com volen fer creure alguns, només que no s'ha sabut adaptar. Els neoliberals fa molts d'anys que iniciaren la batalla de les idees per aconseguir el canvi. Ho han fet tan bé que han convertit la seva voluntat en dogma davant el qual sembla que només hi ha cabuda per a la resignació o per a la violència antisistema. Una pluja prima, però constant, de missatges encaminats a desacreditar l'estat del benestar i, a la vegada, sacralitzar la desregulació absoluta del mercat.

Curiosament, mentre tothom coincidia que hi havia malaltia i els conservadors proposaven la seva recepta ja no com a la millor sinó com l'única possible, els progressistes s'encabotaren a dir que d'acord, n'hi ha, però només és un constipat. Quan els símptomes eren massa evidents i no els quedà altre remei que considerar públicament la possibilitat d'una greu malaltia no es posaren d'acord sobre el diagnòstic i anaren al rebuf de les receptes neocons que la ciutadania començava a interioritzar. No és que no hi hagi pensadors progressistes que contradiuen la diagnosi i la teràpia conservadora, només que els polítics socialdemòcrates, convençuts de la seva superioritat moral, oblidaren la necessitat de renovar el discurs mentre es renova la societat i acceptar la crítica dels intel·lectuals sense exigir-los militància i submissió orgànica.

Encara hi som a temps. Caldrà acceptar la malaltia, fer-ne públic el diagnòstic i proposar receptes pròpies per a millorar el pacient. Tot adobat del legítim orgull de ser els hereus d'unes idees que han donat a Europa la millor etapa de la història i amb el convenciment que aquesta no ha acabat, només s'ha de transformar per mantenir-se. Cert que no bastaran els pensadors i els polítics, també seria imprescindible una situació dels mitjans de comunicació allunyada del model berlusconià que a poc a poc s'imposa. En aquesta batalla d'idees ens hi va el futur. Convendria, almanco, ser conscients de que la indolència és el camí més segur a la derrota.