Els bisbes espanyols no tenen aturall. Els consumeix per dins la flama sagrada de la fe i amb ella volen calar foc als territoris de l'Estat, a les consciències dels ciutadans. Han declarat Espanya terra de missió, de manera que s'ha passat d'aquella Espanya de recol·lectes del Domund per convertir "xinets" i "negrets", a una Espanya necessitada de reconversió, de reconquesta per a la fe. Hi ha una certa èpica en aquesta croada. Veus els bisbes que presideixen els cerimonials guerrers, i no et costa gaire d'associar-los al comandament de la legió de Millán-Astray. La guerra santa es reprèn amb tota l'artilleria verbal a què ens tenen acostumats. La jerarquia catòlica espanyola és tradicionalment molt artillera, els documents històrics ens la presenten beneint els canons de Franco -i/o fent la salutació feixista. En fi, qui s'assembla als seus no fa ningú bord.

Diumenge passat el seu poder de convocatòria no va actuar al cent per cent. El missatge de Rouco no es va poder difondre amb la resplendor habitual, fruit de la llum que emanen les marees humanes que solen acompanyar aquests actes polítics a Madrid. L'extrema dreta nacionalcatòlica hi va aparèixer minvada pels contingents addictes a l'esquí. Les televisions, bé perquè hi havia poca cosa, bé perquè sovint se saben l'actualitat de memòria, hi destinaren uns espais realment desproporcionats: ni el missatge era nou ni la concentració era multitudinària. Observem, però, que molts de diaris, no sospitosos d'anticlericalisme, atorgaren a la manifestació molta menys importància.

I, això no obstant, val la pena assenyalar que, al costat del missatge sinistre de sempre, Rouco es va permetre una llicència condemnable amb el màxim rigor: minimitzà la crisi econòmica en comparar-la a la "profunda" crisi de valors que detecten en la societat sempre que no governa el PP. La comparació entranya un menyspreu implícit per les víctimes de la crisi econòmica, que fa aparèixer l'Església com una institució d'una roïndat abjecta. Tanta sort que sabem que Càritas és també una organització de l'Església.

El silenci de la Conferència episcopal durant els vuit anys en què va governar Aznar sense derogar cap de les lleis contra les quals s'havia manifestat la jerarquia -divorci, avortament...- desautoritza rotundament tota la feina d'agitació social que els bisbes afegeixen al malestar general. Però el pensament d'aquesta jerarquia es nodreix de sabes autoritàries, altament tòxiques. Aquesta jerarquia té una concepció del poder que l'eximeix de donar qualsevol explicació. Callà en temps d'Aznar perquè callà, i ara fa la guerra perquè governa l'esquerra. Sense més explicacions.

Sense més explicacions perquè els catòlics, majoritàriament, no els en demanen. Alguns grups molt minoritaris alcen la veu, adesiara, però en general el catolicisme espanyol no ha sabut transformar el seu allunyament de les jerarquies en una actitud clara i visible d'una altra manera de viure la religió. L'escepticisme de la majoria, una estranya, paradoxal manera de fe.