Ànima de gos, una narració d'Antònia Vicens que fa poc que acaba de publicar l'editorial Moll a la col·lecció Raixa, és possible que sigui una de les nouvelles que mostrin de manera més completa i efectiva la capacitat i la qualitat de la seva escriptura. I no pel fet d'haver escollit el punt de vista d'un gos com a personatge narrador, ans per la descripció que ha aconseguit fer de la desmoralització -i desmoralització no és el mateix que immoralitat, malgrat que la segona pugui esser causa de la primera- que pateixen tots els personatges, tots tocats d'ala, o potser seria més exacte dir tots amb plom a les ales.

Un dels encerts formals d'Ànima de gos és el tractament que dóna a la llòbrega història a base de fragmentar-la en petits minicapítols, o breus episodis, amb la qual cosa les cesures resultants donen més força al conjunt, com si tinguessin alguna cosa de fulla d'afaitar. Un petit mostrari de les frases finals resultants donarà una idea de com funciona aquest procediment: "M'estàs tor