Carod i la política

Segons les cròniques, Josep Lluís Carod-Rovira va fer un cant a la renovació del mode d'operar dels partits polítics. Entre d'altres coses, va dir que calia "llevar poder als aparells dels partits" i que els polítics pensen "més en les eleccions que en les generacions". Un llenguatge nítidament regeneracionista. A l'estil més genuïnament espanyol. Des de la Generació del 98 i la pèrdua de les nostres darreres colònies, el nostre país sempre crea fabulosos regeneracionistes... a posteriori del desastre. Carod no és l'únic. En la nostra regió tenim molts il·lustres expolítics que han estat en política durant molts, molts d'anys i que només es recorden de la necessitat de canviar la política... quan han deixat la política. Curiós, si més no.

La forma de fer política i l'administració necessiten, qui ho pot dubtar, una profunda regeneració. Especialment a Balears, a on el corc de la corrupció ha deixat clar durant aquest legislatura que no existeix ni una sola diferència entre els partits polítics a l'hora de (no) enfrontar-se a aquesta xacra. Cap diferència si exceptuam -no és de més fer la precisió, ja que parlam de Carod, encara militant d'ERC, se suposa- ERC, que és l'únic partit que ha fet el que calia fer, davant la porqueria regnant a les clavegueres oficials balears. Però, siguem sincers, la capacitat d'influència de la futura ex-ERC de Balears és la que és. Per tant, tot seguirà igual. I hi seguirà justament per això que demostrava Carod amb les seves paraules, i que és la marca d'identitat espanyola més nítida: perquè ningú que estigui en actiu en política té la més mínima intenció de canviar res. En els no pocs anys de Carod al davant d'ERC i en el govern català ha tengut oportunitats per tirar endavant reformes importants que donassin llum a la resta d'Espanya, com feia Catalunya un temps. Però no. De la mateixa manera que aquí tampoc ningú no està per la feina. Hi estaran, alguns, quans els retirin de la política. Llavors sí, que la política haurà de ser canviada. Mentre ells hi estiguin, no. Les reformes a fer són tan poques i fàcils com impossibles. Seria un gran avenç, per exemple, canviar -com ja s'argumentava en un altre article- la llei electoral per obligar legalment els partits a triar els seus dirigents per vot directe i secret de tots els militants, igual que els seus candidats. No ho veurem, no.

Fins i tot bastaria -o a mi ja em bastaria- que els polítics no es dedicassin a putejar els ciutadans. Que és allò que més els agrada fer. Mirin vostès: despús-ahir mateix, al Col·legi d'Advocats, uns genis de la Conselleria d'Indústria explicaven als advocats presents com des del Govern no es té ni la més mínima intenció de complir ni fer complir la directiva europea que obliga l'administració a no demanar llicència prèvia d'obertura als negocis i activitats. Afortunadament, a Palma l'Ajuntament ja ha anunciat que complirà la directiva -que és d'obligat compliment-; però el Govern, no. Com va dir un dels representants governamentals a una advocada que no entenia res: "És millor que no facin res, perquè si van als tribunals guanyaran; però serà al cap de dos anys, aleshores nosaltres (administració i polítics) ja haurem entès això i serà com vostè diu que ha de ser". I no ho deia de conya. Així va Balears, així va Catalunya. Així va, en fi, Espanya. Perquè, entre d'altres coses, els nostres grans regeneracionistes només ho són quan deixen la política.