Un país plural

Mai no he considerat el Principat de Catalunya com una nació. Sempre l'he considerat com un dels territoris històrics que, juntament amb el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord i la Franja, formen la Nació Catalana. Una nació, amb diversos àmbits de decisió que més tard o més prest -si així ho decideix la majoria de la seva ciutadania- s'acabarà constituint en un estat, o en el tipus d'estructura organitzativa que tenguin els països europeus del nostre entorn. Diferents àmbits de decisió i diferents evolucions històriques impliquen diferents realitats. Avui, a cavall de diversos fets produïts el passat dia 28, ens proposam analitzar (per força de manera tan poc profunda com permet un article de diari) la realitat política i social que viu el Principat de Catalunya.

Dia 28 de novembre es varen fer les eleccions al Parlament de Catalunya que dibuixaren el mapa polític per als propers quatre anys, però també es produí un fet que, en principi, hauria de transcendir un quatrienni. Dia 28 va ser el dia elegit pels seus promotors, perquè sortís al carrer una nova capçalera de diari. Un diari fet en paper i escrit en català, dos fets dignes de tota lloança en els temps que corren. El cert és que des de dia 28, tenim un nou diari en català, anomenat Ara, que és la demostració més palpable de fins a quin punt ha avançat el Principat de Catalunya en pluralisme i en recuperació de la llengua catalana. Si a això hi afegim que, pel que es diu, a partir del mes de febrer La Vanguardia també traurà una edició en català, estaríem en un escenari en què, per primera vegada, la premsa escrita en català vendria més exemplars que l'escrita en castellà.

Pel que fa a l'altre fet destacat del passat 28-N, crec que, modestament, puc fer algunes reflexions una mica més detallades que les que esbossà en un breu article dilluns passat, per bé que les línies mestres són les mateixes i el denominador comú és que la lògica (i positiva) pluralitat social, però té un clar reflex a les institucions públiques, cosa que, més que probablement, tengui a veure amb el gran pluralisme mediàtic existent al Principat.
El reflex més clar d'aquest pluralisme del qual parlam és que al Parlament nascut d'aquestes eleccions hi haurà set grups parlamentaris que representaran unes catorze organitzacions polítiques.

A part d'aquest pluralisme, que en la meva modesta opinió seria un dels factors que més ens crida l'atenció, hi observam cinc elements destacats més.

El primer, òbviament, l'abundant victòria de CiU, que significa un canvi molt gran de tendència de vot. És a dir, centenars de milers de votants han canviat el vot respecte de fa quatre anys, la qual cosa és poc habitual.

El segon, que ja apuntàvem en l'article anterior, és que Catalunya s'afegeix a la tendència europea de girar cap a la dreta.

El tercer és que el PSC, amb Montilla al capdavant, fa els seus pitjors registres històrics, la qual cosa interpret que es deu al poc carisma de Montilla i al vot de càstig cap a Rodríguez Zapatero pels seus enganys continuats a
Catalunya i per les mesures antisocials implementades pel seu govern aquests darrers mesos.

El quart és que Esquerra Republicana obté uns resultats desastrosos com a conseqüència de la divisió interna i de la seva aposta per un govern d'esquerres. L'independentisme català modern, des de la seva gènesi, té dues ànimes, la que prioritza un acord amb la burgesia catalana, malgrat que aquesta no sigui gaire independentista i no sigui gens ni mica d'esquerres; i la que prioritza un acord amb les classes populars, que encara que majoritàriament no siguin d'origen català, sí que són més proclius a un canvi d'statu quo. Quan fas una aposta per una de les dues ànimes, perds el suport de l'altra meitat de gent que prioritza l'altra.

El cinquè és que la lleu pujada dels partits espanyolistes és la torna als quatre anys de mobilització i d'avenços independentistes. He escrit moltes vegades durant aquest darrer curs que el Principat de Catalunya avança cap a independència. Ho mantenc. Els resultats electorals, vistos en la globalitat del procés que viu el Principat, són absolutament lògics. No debades, el Principat, com la resta de Països Catalans, és un territori ocupat. I el que solen tenir els països ocupats és ocupants i sipais que també exerceixen el seu dret a vot, especialment quan veuen amenaçats els seus privilegis.

El Principat encara no és un país totalment lliure, però sí que és un país ben plural.