Fins fa poc, en parlar de diplomàcia enteníem aquell art que fa referència a les negociacions entre estats o nacions, però singularment aquelles habilitats relacionades amb el tacte i la finura. Ara sabem que el concepte diplomàcia està més aviat relacionat amb espionatge, control i pressió. No fa gaire en tocar la globalització ens referíem, únicament, als mercats i a la cultura global. Ara sabem que ningú no n'està al marge, que ningú no transita per carreteres secundàries, que tots habitam a la intempèrie. Que tots, en definitiva, podem esser objecte d'extorsió informativa i res ja no forma part de l'àmbit del privat. Amb el Wikileaks allò que s'ha posat de manifest és que algú ha tingut interès per entrar a les cuines del poder de l'imperi. La publicació d'aquests informes no és casual, igual que tampoc no ho és res del que apareix cada dia als mitjans de comunicació. El vell món dels cellers amb fons reservats i amb secrets està fent fallida.

Aquesta informació forma part de l'armament que els mercats fan servir per augmentar la incertesa i la inseguretat, la confusió i el desconcert que afecta els individus, però sobre tot institucions seculars, sedimentades en principis fins ara entesos com a factors d'estabilitat. Torna el misteri. Tornen els temps en què ningú no se sentia segur. Torna una part d'aquell món que semblava que havia finit per a sempre. Un món de poders ocults, fet a manera de la parla secreta, fonamentada en una forma d'entendre el món en el qual convenia que la ciutadania tingués un accés restringit a tot allò que passava. Un excés de divulgació i d'exteriorització d'allò que pertany a l'àmbit privat mai no havia estat recomanable. Però tampoc no és saludable un excés de privacitat, quan es tracta de protegir dades i informacions en mans dels poders del control social i dels serveis d'intel·ligència.

Aquella idea de la diplomàcia moderna entesa com raó d'estat que privilegia la seguretat de l'estat sobre altres prioritats per ventura també està arribant al punt final. La informació del mercat de la crisi tampoc no és neutral. Tots aquests virus informatius que estan fent malbé els discs de memòria col·lectiva poden acabar passant una factura escandalosa. Un dels objectius dels poders actuals -ocults, la majoria, com han estat gairebé sempre-, és mantenir alterats els trastors de la personalitat col·lectiva, reactiven el recel, la desconfiança i els sentiments negatius, fins que voregen la frontera de la paranoia. Per fer funcionar aquesta mecànica i obtenir un bon compte de resultats, el món està forjant un model de governant cada cop més tou, superficial i hàbil per a la popularitat efímera. Mervyn King, governador del Banc d'Anglaterra, ja ha tingut ocasió de prendre les receptes de Cameron, de qui ha dit que es tracta d'un líder amb un dèficit de profunditat inquietant.