Aproximadament un de cada tres estudiants d'universitats púbiques americanes confessa que, per a encarar els seus compromisos acadèmics, ha emprat -sense cap casta de recepta- medicines destinades a la "millora cerebral" -enhancing brain drugs-. El fet és que la disponibilitat d'aquestes medecines prové del quatre per cent d'estudiants que diuen que tenen les receptes necessàries per a aconseguir-les, atès que pateixen trastorns com el conegut dèficit d'atenció. Deixant de costat els riscos per a la salut que aquesta pràctica suposa -es tracta, essencialment, d'amfetamines i similars-, aquestes xifres han generat un debat sobre els aspectes ètics i morals relatius als avantatges que això dóna als que les fan servir respecte dels que no, similar -en bona part- al que passa amb els esportistes -ciclistes sobretot- que es dopen.

Un dels detonants d'aquest debat ha estat un article recentment publicat a la revista Nature, en el qual els autors asseguraven que "millores cerebrals" cognitives, que siguin a la vegada segures per a la salut i efectives, contribuïen a la millora, tant dels individus com de la societat. El títol d'aquest article era una cosa com ara Cap a un ús responsable, per part dels sans, de les medecines per a la millora de les capacitats cognitives. El fet és que les proves clíniques necessàries per a l'autorització d'un medicament són realitzades sobre persones que tenen la malaltia cap a la qual està destinada i, és clar, no inclouen persones sanes.

Segons un dels autors -el professor Greely, de la Universitat d'Stanford- mai cap escrit seu no havia estat objecte de tants comentaris com aquest article; de fet, tots els comentaris al conjunt de tota la seva obra no s'acosten, ni prop fer-hi, als que ha rebut per aquest article, i que van des de preguntes de l'estil "Quant de crack havies pres quan escrivies això?" fins a "Què t'han pagat les companyies farmacèutiques per escriure-ho?" Tot plegat el va decidir a escriure un segon article -espectacular- per explicar el què i el què no del primer.

La primera cosa que hi fa constar Greely és que, una vegada que les autoritats sanitàries han aprovat un medicament -amb amfetamines o no- per a un ús determinat, res no impedeix receptar aquest medicament per a qualsevol altre ús, sempre -és clar- que no constitueixi un risc elevat per al pacient que la pren. Diu més: hi ha tractaments -quirúrgics, essencialment- que també poden servir per a millorar les capacitats cognitives de persones sanes i que, per afegitó, no necessiten l'aprovació de cap autoritat sanitària. En definitiva, conclou que per ventura sigui arribada l'hora de regular -o, si més no, parar-hi esment- aquestes millores cerebrals i, un cop ponderats els riscos per a la salut, avaluar la conveniència i la moralitat del seu ús.

L'anàlisi del professor Greely no s'està d'esmentar que, des de sempre, els humans hem acudit a tota casta d'estratègies de millora cerebral que han generat desigualtats i que podrien ser considerades com a joc brut des del mateix moment en què no tothom hi ha tingut accés. I la cosa no va, ni de bon tros, només de medecines i estimulants que comportin un cert risc per a la salut, per exemple el cafè.

La cosa també inclou coses com l'escriptura -sens dubte un dels artificis de millora cerebral per excel·lència- i més recentment tot els aparells que les tecnologies digitals han posat al nostre abast: tot serveix per a la millora de les capacitats cognitives i, tot i que generen desigualtats i riscos per a la salut, ningú no discuteix el seu ús, ans el contrari: hi ha esforços notoris per fer-los arribar al màxim nombre de persones.

Per consegüent, si medicines o tecnologies com algunes tècniques quirúrgiques estan cridades a millorar les nostres capacitats cognitives, més que prohibir-ne unes i ignorar les altres, per ventura sigui arribada l'hora d'iniciar la discussió sobre què volem i com ho volem. No sigui cosa que, quan ens n'adonem, ja sigui tard...