algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
19°

“El culo con las témporas”

"No hay que confundir el culo con las témporas", diu la frase castellana completa de la qual he elegit la darrera part per posar títol a l'article. La meva elecció hauria pogut ser una altra com: "La gimnasia con la magnesia". Un i altre títol, tanmateix, no són més que succedanis del que, si no hagués tengut por, hauria d'haver posat. La meva por era causada pel perill d'arruïnar el meu article des d'un principi. Perquè, si hagués utilitzat aquest tercer possible títol, el final de l'article hauria estat massa previsible i, segons diuen el llibres de retòrica, tant en la poesia com en l'humor el final no ha de ser esperat. La sorpresa final -insisteixen- és el que dóna la major part de gràcia al conjunt. He de dir immediatament que el meu escrit, probablement mal titulat, no pretén ser més que el relat d'una anècdota que m'ha passat aquesta setmana.

Una anècdota que té -crec- un alt valor pedagògic: ensenya els avantatges que tenim els qui ja podem llegir texts composats amb lletres de motlle. Per poder-la contar, ubicar i contextualitzar així com toca, he de recordar que per guanyar-me les sopes amb una mica de dignitat vaig acceptar, ja a partir de l'any passat, el repte que els meus superiors em posaren: el de fer-me càrrec d'una assignatura que en els estudis de grau de matemàtiques du per títol "Comunicació i documentació científica". Els historiadors, ja es sap, acostumam a justificar el nostre ofici dient que un dels objectius primordials de la tasca de la història és lluitar contra el dogmatisme, contra les idees fixes i els conceptes que alguns voldrien que fossin atemporals i definitius: nació, pàtria, llei natural, drets, deures, etc. Jo, amb la justificació que acab d'esmentar, dedic una part no petita dels meus sermons a explicar com han canviat els sistemes de comunicació científica i tècnica durant la història i com aquests sistemes de comunicació han condicionat -han determinat, m'atreviria a dir- l'estil i el contingut de la literatura científica.

Un dels exemples més clars d'aquesta teoria és el dels mecanismes de reproducció dels llibres abans de la impremta. La reproducció manuscrita d'un còdex i les inevitables alteracions que s'hi produïen foren l'origen de l'anomenat sistema escolàstic -el que intentava, primordialment, esbrinar el que realment havia volgut dir l'autor primer- i de l'enorme prestigi que gaudien les autoritats llunyanes en el temps. Era un fenomen que no passava només en la ciència, sinó també en el de la religió. La Reforma protestant es degué, en bona part, a Gutemberg, que proporcionà un accés no solament barat, sinó també clar, a les sagrades escriptures. Una possibilitat que en féu baldera la "interpretació" que fins llavors havia estat en mans de l'Església de Roma.

Seguint les recomanacions de Bolonya, que aconsellen que els estudiants toquin els problemes amb les mans, vaig proposar, als alumnes de l'assignatura esmentada anteriorment, formar diversos grups de treball, i que aquests grups anassin a les biblioteques de Mallorca per localitzar manuscrits de caire científic i que, finalment, una vegada localitzat un manuscrit, el copiassin a mà, com feien els monjos copistes medievals, procurant evitar-hi errors i alteracions. Un d'aquest grups anà a la magnífica biblioteca de la Real i localitzà, a l'arxiu Moragues-Monlau, una carta que una pacient escriví a Pere Felip Monlau, un dels metges espanyols més famosos del segle XIX. A la carta, la senyora contava al conegut higienista l'evolució de la seva malaltia -un infart de fetge, diu el seu escrit- i les terapèutiques que fins llavors havia provat.

Una de las darreres, afirma literalment la còpia feta pels alumnes, era "cinco sanguijuelas dos veces al año y las demás a la parte del infarto". Quan projectàrem a la pantalla una fotografia d'aquesta còpia, vaig pensar que l'alumne copista possiblement havia comès un error: afegir, guiat de la més bona intenció, una titlla sobre la ena. Amb l'esmentada titlla el possible "ano" original havia passat a ser "año", que -no cal que hi insistesqui- té un significat molt distint. Però, a la carta original, era realment ano o año? Ano o año? Aquest hauria d'haver estat el títol primer d'aquest article -esper que ben didàctic- si no hagués tengut por de fotre'l.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Cocou., fa mes de 11 anys

"Mira Nero de Tarpeya
la Roma como ya ardia
gritos dan niños y viejos
y él por nada se dolia".
Així era l'original, que va acabar així deçà:
"Marinero de Tarpeya..."
També la cançó:
"Yo he nacido en la ribera de la cantarina voz,
soy hermano de la espuma...
Idò no, "Soy hermano de los pumas..."
que sona molt més salvatge i viril.

Valoració:1menosmas
Per A.L.M., fa mes de 11 anys

I si en la còpia de manuscrits ja es prouïen errades importants, figurau-vos les que sortien de les relacions orals transmeses de memòria! Fins i tot en alguns refranys, que contenen tan poques paraules i per la seva forma solen ésser fàcils de recordar, s'hi han produït alteracions! No ens podem fiar del tot d'allò que ens conten, ni per escrit ni de paraula. Què hi farem!

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente