L'olotina Càndida Pérez (1893-1989) va ésser cantat de cuplets, però en el camp on realment va reeixir va ésser en el de la composició. En va compondre infinitat, entre els quals n'hi ha de tant coneguts com La Marieta de l'ull viu i Les Caramelles. Tot i la fama de què va gaudir els anys vint, Càndida Pérez va acabar essent una desconeguda. En morir, Espinàs va dedicar-li un article expressant la sorpresa pel fet de no haver-la sentida anomenar mai. L'article l'escrivia a petició d'una lectora, i contava allò que aquesta li deia a la carta. Càndida Pérez havia fet part com a artista de la companyia d'Ornini, i va casar-se amb el compositor Melquíades Lucarelli, del qual es va separar després d'uns anys, professionalment força fructífers. A partir del vint-i-sis va actuar arreu d'Europa, d'Amèrica del Sud... Va tornar a casar-se, a Brasil, amb un milionari, i no va tornar a Catalunya fins a les darreries del franquisme.

Mentrestant, aquí, a casa nostra, havien passat moltes coses i s'havien produït molts d'oblits. Catalunya es reconstruïa, després de la guerra, a partir dels moviments d'església, de les corals i de l'excursionisme. Hi havia un altre catalanisme, el de Facerias o el de Quico Sabater, que connectava amb el món del Paral·lel i amb la literatura dels Passarell o Francesc Madrid, que estava condemnat a ésser residual i, de mica en mica, oblidat, més que per exclusió ideològica, per un procés històric imparable. Darrerament, però, les coses han canviat. A Olot estan ben orgullosos de Càndida Pérez i han publicat un disc amb els seus millors cuplets, "Càndida Memòria". A més a més, l'activista cultural Josep Maria Canals ha penjat a Internet la "Plataforma per la reivindicació de la personalitat de la compositora Càndida Pérez Martínez", que és una web dinàmica, amb força informació. Inevitablement, la seva lectura m'ha remès a una altra biografia injustament oblidada, la de Pilar Alonso.

A les darreries de l'any vuitanta, alguns mesos després de la seva mort, apareixia, a la secció de Cartes al Director de La Vanguardia, un comentari reclamant per a ella el reconeixement popular que únicament li han tributat a Maó. En realitat, Pilar Alonso és una desconeguda total. Potser hi va influir el fet que la seva estrella va brillar amb tant de fulgor com ràpid va ésser el seu pas pels escenaris. Pilar Alonso cantava en públic des de l'any tretze. Però l'esclat popular es produeix l'any dinou i declina el vint-i-cinc, amb el seu inesperat acomiadament de la vida pública. Tot i això, és la representant més genuïna del cuplet en català, molt per sobre de Mercè Seròs o Lola Duran. A Eldorado va estrenar Les Caramelles, amb lletra del mestre Misterio (Joan Casas Vila) i música de Càndida Pérez. Va ésser el 17 de febrer de 1919 i l'endemà, en paraules de Sempronio, mig Barcelona ja les cantava. Sempronio, que era el pseudònim d'Andreu Avel·lí Artís Tomàs (cosí d'Avel·lí Artís-Gener) va ésser un dels grans periodistes catalans dels anys seixanta i setanta, a l'altura dels Néstor Luján o Xavier Domingo.

Escrivia, Sempronio, a La Vanguardia, amb motiu del traspàs de Pilar Alonso, que "era clavada a las orfeonistas de Sants, a las dependientas de Portaferrissa, a las obreras del Poble Nou, a las panaderas de la Ronda... Así supo encarnarlas a la perfección". Pilar Alonso va representar la Barcelona més popular, la més humil, la que desapareixeria o seria silenciada amb la guerra. Gaziel ho va escriure: "Si yo tuviese un huésped a quien servir amablemente de guía por las calles y plazas de Barcelona, después de mostrarle lo más notable o pintoresco de nuestra ciudad, una noche le llevaría, como por sorpresa, a oír los cuplés catalanes de Pilar Alonso". Sembla impossible que els discs d'una artista que és l'antecedent de la Nova Cançó i un referent sòlid per a la represa de la cançó catalana, no siguin en els mostradors. Ara he sabut que l'abril passat va editar-se un CD titulat "Pilar Alonso, cuplet català". No pot trobar-se a les botigues especialitzades de Palma. L'he encarregat a una llibreria de Maó.