El conflicte armat en el Sàhara Occidental més conegut per l'opinió pública és la guerra que enfrontà a partir del 1975 el Front Polisario, o sigui els nacionalistes sahrauís, contra el Marroc i, de tot d'una també Mauritània.
Però el primer intent d'annexió del Sàhara Occidental per part del Marroc data del 1957-58 i ja va provocar una guerra a gran escala a Ifni i al Sàhara Occidental. En aquella època, el Marroc tot just havia recuperat la seva independència mitjançant la renúncia francesa al protectorat establert el 1912, fet que va provocar, alguns mesos després, la retirada espanyola del Rif i Yebala, així com la reincorporació, aquell mateix 1956, de Tànger.

Però no era suficient. El nacionalisme marroquí, arabista, islamista i centralista, ambicionava un Gran Marroc. D'entrada, reivindicava els territoris d'Ifni i de Tarfaia, sota dominació espanyola, de fet integrats amb el Sàhara Occidental en l'anomenada Àfrica Occidental Espanyola, però considerats part del Marroc en el tractat de protectorat del 1912. A més, en un Magreb amb els europeus enfangats, des del 1954, en la interminable guerra d'Algèria, era l'ocasió propicia per expulsar els francesos de Mauritània i d'Algèria occidental, i els espanyols del Sàhara.

Sense que el Marroc entràs oficialment en guerra, l'Istiqlal, el partit polític més important del país, i el seu braç armat, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional, o Dij Tahrir, desencadenaren una vasta ofensiva militar. El seu centre d'operacions fou Gulimin, en el Marroc meridional. Per a decepció de les autoritats espanyoles i de la seva retòrica paternalista, milers de sahrauís de totes les tribus que habitaven els dominis espanyols, es van incorporar al Dij Tahrir promarroquí i antieuropeu. El 1957, el general Zamalloa informava que l'Àfrica Occidental Espanyola era un polvorí i que dos dels caps més prestigiosos de la tribu Erguibat, la més gran del Sàhara Occidental, s'havien passat a les milícies promarroquines.

Ben aviat va esclatar una autèntica guerra. L'exèrcit irregular promarroquí atacà els francesos a Algèria i Mauritània. Els militars espanyols, prudentment, es retiraren cap a la costa i enviaren reforços a les principals ciutats. Més al nord, el novembre del 1957, el Dij Tahrir va atacar Ifni amb milers de guerrillers. No aconseguiren ocupar la capital però conqueriren vuit de les dotze posicions que defensaven els espanyols a la resta del petit territori. Els seus defensors foren exterminats o caigueren presoners. Per reforçar un dels destacaments encerclats, l'exèrcit espanyol llençà una companyia de paracaigudistes a Tiluin, en un dels seus escassos èxits. En el Sàhara, el gener del 1958, una bandera de la Legió espanyola va patir una desfeta a Echdera, no lluny d'El Aaiun, amb 48 morts i més de 60 ferits.

En aquell moment, sembla que a Madrid ja es va pensar a abandonar el Sàhara. Més de dos centenars de morts i uns 600 ferits, així com la prohibició nord-americana d'utilitzar el modern material de guerra que Madrid li havia comprat, feien molt difícil la posició espanyola. Però aleshores, el colonialisme francès, sempre més eficaç que l'espanyol, va fer que tot canviàs. París llençà tot el seu ben equipat exèrcit i, sobretot la força aèria, per eliminar el molest exèrcit d'irregulars marroquins i sahrauís. D'acord amb un pacte signat a Las Palmas, l'operació Teide, o Écouvillon pels francesos, disposà, el febrer i març del 1958, de més de 100 avions, una nombrosa artilleria i 20.000 soldats, que esclafaren l'enemic i dispararen contra tot el que es movia pel desert.

El Gran Marroc hauria d'esperar més d'una dècada per fer-se realitat. Amb tot, pels acords a Sintra (abril del 1958), Espanya va cedir Tarfaia al Marroc. Però des de Madrid es va intentar aturar el temps i va convertit Ifni i el Sàhara en províncies espanyoles, una estratègia que només accentuaria la magnitud del desastre del 1975.