algo de nubes
  • Màx: 20.15°
  • Mín: 13.93°
20°

Tantes me'n digues

La marca "país". Quan unes verdures arriben de lluny, difícilment seran tendres i cruixents. La distància imposa un retard temporal que, inevitablement, en deteriora la qualitat. En el mercat de productes frescs, ser "del país" és sinònim d'excel·lència. Aquestes consideracions positives habitualment s'apliquen també a tot allò que sigui pròxim. Si els productes no són millors, el xovinisme fa que ho semblin. Exportar aquesta percepció a fora del territori propi, però, no és senzill. No és fàcil fer creure a un nouvengut que el vi de Petra és millor que el de Bordeus. Quan això passa i no en sortim, queda encara un recurs: els valors "autòcton", "diferent", autèntic", solen ser apreciats si el producte no és realment xerec. Aquest argument, però, exigeix coherència global.

Per competir amb vins francesos, castellans o catalans, haurem d'acudir a magnificar l'originalitat del callet, el manto negro, el fogoneu, ...o la combinació irrepetible de terra i clima del Pla de Mallorca. Qualsevol extern afeccionat al vi serà sensible al discurs, especialment si té alguna idea sobre qui fou fra Ginebró.
Per què serà que aquesta història no s'aguanta si canviam Petra per Las Maravillas i el viticultor només parla foraster? Decididament, José Ramon Bauzà és un obús a la línia de flotació de l'economia productiva del Pla de Mallorca.


Artur Mas.
Conec Artur Mas: va presidir durant quatre anys la Comissió Mixta de Valoracions Estat-Generalitat de Catalunya, de la qual jo era membre. Puc assegurar que era més dur davant Madrid que el president Pujol.
Ara serà el nou president de la Generalitat i crec que té clara l'estratègia a seguir. Serà molt reivindicatiu en aspectes financers: ja ha anunciat que demanarà el Concert Econòmic (com els bascs i els navarresos). Si el PSOE a Madrid és receptiu a les seves demandes, Mas tendrà paciència i acceptarà progressar lentament cap al Concert. Però, si no s'entén amb els socialistes de Madrid ni de Barcelona, plantejarà als seus militants i votants la conveniència d'abandonar la via possibilista de col·laboració amb Espanya per rompre amarraments i plantejar obertament la via de la independència. De moment, l'independentisme, a dins i a fora de CiU, és alt però minoritari, però amb un parell de desaires com el del Tribunal Constitucional, els catalans ho tendran clar. I Madrid també. "Más se perdió en Cuba" tornarà a ser el seu conhort.

Aliances. Carlos Garaicoetxea m'explicà una vegada que quan EA s'havia presentat en coalició amb el PNB, en algun municipi havien obtengut més pocs vots que els que treien cadascun dels dos partits per separat. Les escissions tenen això: les històries personals dels militants estan plenes d'odis i retrets que no són bons de superar, per grans que siguin les afinitats ideològiques. Però el temps renova la parròquia i aquest factor va mencabant, i, si hi ha responsabilitat patriòtica, acaba arraconat.

Encara que hi hagi afinitat ideològica, hi ha més factors que sovint fan difícil una aliança. A la Primera Guerra Mundial, molts de teoritzants socialistes es feien creus que els obrers francesos i els obrers alemanys es matassin a les trinxeres de Verdun. Ignorar els interessos, especialment els interessos "nacionals", provoca simplificacions errònies i anàlisis inservibles. Aquests interessos confrontats són els que han impedit, per exemple, un front de nacionalistes "perifèrics" (bascs, catalans i gallecs) en les eleccione espanyoles: quan es tracta de prioritzar les inversions de l'Estat (i aquesta és la principal funció del Parlament), els vots solen ser contradictoris (com ha demostrat ara el PNB amb el seu suport als comptes de Zapatero). Aquesta consideració fa que s'evitin coalicions que acabarien fracassant per l'enfrontament entre els socis dins el Parlament.

Quan no hi ha cap dels anteriors arguments per explicar el rebuig a sumar forces entre partits afins, cal sortir del món de la racionalitat i acudir al de les passions. La fe, per exemple, és bona si no converteix en secta l'organització dels qui la comparteixen. I dic això des de la neutralitat de veure des de fora que els nacionalistes d'esquerra no s'acaben d'entendre. Deu ser que la condició de militant del PSM imprimeix caràcter (com la de capellà), i no s'abandona mai totalment per moltes vegades que apostatem.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.