Les coses solen passar on han de passar. És en les joventuts del PP on s'ha gestat un videojoc poc intel·ligent, xenòfob, incitador -no gaire subliminal- de la violència política. I és a les altures del PP on aquesta grolleria -podeu dir-ne, també, ignomínia- de les joventuts ha estat minimitzada paternalment; i d'on ha sortit l'ordre d'atenuar el contingut del videojoc: ara els joves del PP no jugaran a eliminar immigrants "il·legals", només sobiranistes catalans. D'alguna manera, l'estratègia electoralista que subjau en el joc en surt perfeccionada: la xenofòbia ja la treballen prou bé els majors, centrem-nos en l'eliminació dels independentistes. I així s'ha fet, així ho han fet els que entenen el nacionalisme com una malaltia que es caracteritza per l'odi a l'altre.

Les joventuts d'alguns partits no són gaire més que una versió radicalitzada dels majors. Ja fa anys que els joves de Convergència Democràtica adopten actituds clarament independentistes, cosa que no gosen fer els assenyats sèniors, en el supòsit que la independència de Catalunya sigui un objectiu situat entre el seu punt de mira i l'horitzó. Els sèniors són, en aquest sentit, més ambigus. En fi, se suposa que els joves sempre volen anar més enllà que els majors, però en la mateixa línia: vol dir això que manipulen a la seva manera uns materials ja existents en el planter del partit.

Des del punt de vista de la higiene democràtica, els materials que tenen a mà els joves del PP no auguren un futur partit més compromès amb l'esperit d'una constitució que no avala la xenofòbia i que propugna la llibertat en la defensa de les idees polítiques per procediments democràtics. Els sociòlegs tenen feina a estudiar què ho fa, que s'arrecerin en un partit polític uns joves que no posaríem mai com exemple dels valors que empara la Constitució espanyola, invocada pel PP amb una reiteració tan gratuïta.

La història recent d'Espanya explica per què el PP és un partit format amb materials d'al·luvió. Si bé és cert que la part més visible és la que entronca amb les actituds més autoritaristes, el partit també aixopluga una militància més moderada, més desitjosa de concòrdia general. Cert que aquests militants més temperats de cada dia es deixen sentir menys, però hi són, veurem fins quan.

Si aquest és el present del PP, el futur s'anuncia molt més uniformat, perquè les estratègies del partit no conviden a allistar-s'hi més que un determinat tipus de jove. És per això que el videojoc no és, simplement, un joc en el qual els joves s'han passat una mica de rosca. Els materials ideològics i estratègics de què és fet són els que ens permeten prefigurar com serà el partit després d'alguns relleus generacionals.

NB. Parlant de joventuts, no us passi per alt que les del socialistes de Catalunya han llançat un vídeo de suport al seu candidat, Montilla. Juguen fort: hi equiparen votar Montilla a tenir un orgasme. Podríem deduir, en bona lògica, que el relleu generacional en el PSC anuncia l'entronització de la beneitura més irremeiable?