Enfrontaments amb morts a Haití, com a continuació del mal govern des que la Història registra els fets que hi succeeixen. Ara mateix, després del terratrèmol, de la fúria meteorològica, el còlera. I, el que és pitjor, un estat general de coses -desesperació, ignorància- que fa possible l'acusació a les tropes de l'ONU de propagar la malaltia. Vist des d'aquí, des de davant la pantalla de l'ordinador, aquesta possibilitat no arriba a presentar-se com a plausible. Però el mateix ordinador pot donar-nos accés a unes realitats de fons que no farien tan descabdellada l'acusació dels haitians.

Arran del terratrèmol, es va espolsar i ampliar el coneixement que teníem sobre el que podria ser el país més desgraciat del món, si la desgràcia es pogués mesurar en forma que permetés elaborar-ne hit-parades. Haití ha estat al llarg dels segles un laboratori on s'han experimentat formes d'administració colonial i de govern per trobar-ne les que poden causar més sofriment a les persones. Una història així deixa uns rastres en la construcció de la personalitat dels seus habitants que no poden ser esborrats en un dia. Però que no seran contrarestats mai per virtuts com l'esperança i el coratge si nosaltres, la resta del món, no ens prenem seriosament la nostra responsabilitat vers tot allò que li passa a la persona, sigui on sigui que l'atzar li hagi triat l'escenari vital -històric, cultural, econòmic, social.

I és això el que ha menat els haitians a acusar les tropes de l'ONU de propagar el còlera. L'Organització de les Nacions Unides i cadascun dels estats que la integren han actuat en situacions puntuals, ajudant amb personal mèdic, amb algunes mesures higièniques, amb aliments i medicines, però no s'han arribat a fer càrrec que Haití és un càncer que pateix el planeta en el Carib. I que lentament, no amb la rapidesa en què s'hi ha propagat el còlera, però lentament, es difon per metàstasi.

L'acusació a les tropes de l'ONU està ben justificada si la consideram com una expressió d'un greuge de llarg recorregut -llarguíssim. Els països dominants al llarg de la Història no han tengut cap esment especial a garantir la vida, ni la simple habitabilitat, dels països que han contribuït a empobrir. L'actitud rapinyaire de les potències colonitzadores s'explica en clau de metàfora brillant i corprenedora a Una avançada del progrés, de Joseph Conrad (traducció i pròleg -demolidor- de Miquel Barceló, editorial Ensiola). Una colonització despietada no donarà lloc a una descolonització inspirada per l'humanisme ni pel coneixement crític.

El colonitzador, un cop abandonada la colònia, només s'interessa per continuar obtenint-ne avantatges econòmics i estratègics. Quina altra cosa va fer Espanya amb la seva antiga colònia guineana? Què passa ara amb el que havia batejat com a Sàhara espanyol? És lícit que l'Estat espanyol es desentengui -perquè se'n desentén: no us deixeu enganyar per les paraules de Trinidad Jiménez- de la població que va tenir sota el seu domini i que va lliurar a l'expansionisme marroquí?
D'alguna manera, els saharauís poden acusar Espanya de la repressió de Rabat, com tots plegats som culpables de la propagació del còlera a Haití.