"He de confessar que vaig néixer pobre, i ho faig amb el front ben alt, amb els ulls ben alts i amb el nas més alt que el front i els ulls. Al cap de poc temps d'haver nascut, algú em deixà embolicat amb un diari vora la soca d'un arbre, exposat a tots els perills, a totes les inclemències i a tots els cans, i vaig esser recollit per uns hongaresos que, compadits de mi, em dugueren, embolicat amb el meu diari al seu campament. Uns quants proposaren criar-me i tirar el diari... Altres criar el diari i tirar-me. Finalment, va prosperar la idea menys assenyada i tiraren el periòdic, que, per cert, no duia res d'interessant, llevat de dur-me. Vaig esser adoptat per un matrimoni hongarès i des d'aquell dia em vaig dedicar a créixer per amunt, com havia vist que feien la majoria dels infants, i a patir tota mena de penalitats i maltractaments: maltractaments de celuloide, maltractaments de fusta, maltractament de plexiglàs... Un dia que em trobava patint un maltractament de vaca metxada, vaig conèixer un modest ós amb el qual vaig establir una íntima amistat.

Aquell ós era pobre i dissortat com jo i això va fer que la nostra unió fos més estreta. La meva primera preocupació fou ensenyar l'ós a ser ós, ja que, criat entre hongaresos, tota la seva obsessió era escriure obres de teatre i menjar carn amb paprika. Durant les estones que em deixava lliure l'educació de l'ós, em vaig dedicar a llavorar-me un futur. Jo havia sentit dir que no hi ha res com tenir un futur brillant i decidit a aquesta cosa, fregava fortament el meu futur amb una baieta per deixar-lo tan brillant com fos possible. Però el temps passava, la baieta envellia i el meu futur només brillava per la seva absència. Jo pensava, amb molta raó, que si continuaven així les coses no aconseguiria un futur brillant fins a ser un vell decrèpit i com un cop aconseguit l'hauria de llavorar. Per què diantre havia de menester jo, aleshores, un futur? L'ós procurava consolar-me i deia que, si jo continuava tan pessimista, no tindria més remei de menjar-me per tal provar-me la seva amistat...".

És un dels contes humorístics de Tono, Automentirobiografia, en què fa una saborosa crítica dels que escriuen i redacten volums autobiogràfics, especialment aquells que no són escriptors ni dominen l'escriptura i encarreguen els seus records a un "xino", és a dir, un dominador de l'art de redactar que posa en "solfa" les paraules del memorialista. Ben sovint, en el resultat, no hi apareixen fets inconfessables, sinó cròniques de trist "autobombo", la majoria de vegades falses o incertes, quasi sempre exagerades. Vivim en un món on tothom es creu protagonista d'una pel·lícula important i plenament indispensable. Res més lluny de la realitat. El gran humorista Tono ens despulla i ens deixa a l'aire totes aquestes misèries.
En resum: la memòria còmica d'un món seriós.