L'edició original de Sunset Park, de Paul Auster, és sols de l'any passat i ja acaba de sortir al mercat, publicada per Edicions 62, la versió catalana, amb el mateix títol, un treball excel·lent d'Albert Nolla, que sap utilitzar sense manies un llenguatge del carrer molt actual. El fet que aquesta novel·la ens hagi arribat tan aviat sens dubte és una bona prova de l'èxit comercial d'aquest autor, centrada en un determinat ambient lletraferit de Nova York, en el qual s'ha mogut sempre després d'estudiar a la Universitat de Columbia, la més prestigiosa de la gran metròpoli, i un període de treball i preparació a París.

Des d'un punt de vista argumental, es tracta d'una obra molt ben estructurada. El narrador omniscient -mai més ben dit- que és Paul Auster, dosifica a la perfecció els temps en els que va facilitant la informació requerida per tal que el lector pugui anar coneixent, de manera progressiva, les experiències i les motivacions de la desena de protagonistes principals, mitja dotzena que pertanyen a la generació desorientada dels que encara no han arribat als trenta anys o a penes passen d'aquesta edat i quatre representants dels que ja han arribat als seixanta. Entre uns i altres hi ha hagut un distanciament i una ruptura que els fets que l'han produït no acaben de justificar plenament. Com no sigui que es pretengui fer ponderar el lector si amb el segle XX s'ha acabat la proverbial confiança amb si mateixa de la societat nord-americana. Miles Heller podria ser així un símbol o una imatge de la fallida del somni americà.

Tenint en compte que l'acció transcorre després de l'elecció d'Obama, es parteix de les conseqüències de la crisi econòmica actual, caracteritzada especialment per la concessió d'uns crèdits hipotecaris en la creença que el valor de la propietat immobiliària no podia minvar mai. Des del moment que un gran nombre de receptors d'aquest crèdits no han pogut fer-hi front, els bancs havent hagut d'executar-los, ara es troben que s'han de fer càrrec del manteniment de gran nombre de propietats, la primera necessitat del qual ha estat la neteja de tot el que hagin deixat les famílies que els ocupaven i han hagut de sortir-ne amb les mans damunt el cap. D'aquesta feina en diuen desembarassar. L'autor omniscient ens explica: "Els barris perifèrics del sud de Florida són plens d'aquestes estructures que s'han quedat òrfenes, i com que als bancs els interessa revendre-les tan de pressa com es pugui, les cases buides s'han de netejar, arreglar i deixar a punt per ensenyar-les a possibles compradors. En el món de ruïna econòmica i de dificultats implacables i sempre creixents, desembarassar és un dels pocs negocis pròspers en aquesta zona".

Però Miles Heller que s'ha dedicat a fer fotografies de tota mena de coses abandonades quan ha estat fent feina en aquesta activitat de desembarassar, aviat ha de tornar a Nova York -d'on va fugir fa set anys per emprendre un estrany deambular per tota la nació- i resulta que ha d'esdevenir okupa d'una vella casa de fusta situada darrera el cementeri immens de Green-Wood, en el barri de Sunset Park, on es calcula que hi ha enterrades del ordre de mig milió de persones. I si a Florida es dedicava a fotografiar de manera compulsiva les coses deixades a les cases abandonades, ara es dedica a fer-ho a les làpides i a tota mena de monuments funeraris.