La papallona catalana

Sorprèn ara -per això ho deuen destacar totes les informacions de campanya- que els membres de la coalició governamental catalana, anomenada "tripartit", reneguin del "tripartit". No és tan nou: recordau, si no, com en la signatura del pacte d'aquesta legislatura, els cappares catalans varen intentar, sense èxit, rebatejar la segona experiència i mudar el "govern tripartit" en "govern d'entesa". La iniciativa no va tenir èxit, i el nom de la cosa va quedar allà mateix. Per contrarestar el carisma i la personalitat de Pasqual Maragall havien confiat en el carisma i la personalitat de José Montilla -el meu negre em recomana ara que faci un prec a la lectura d'aquesta darrera frase en l'estricta literalitat-, i per ventura per això el primer "govern d'entesa" es va convertir ben aviat en el "segon tripartit", marcat entre d'altres per les promeses de Rodríguez Zapatero, la crisi global, l'espanyola -que és una altra-, i una feina de fons, constant i de sapa, duta a terme pel derrotat Artur Mas, aquell brillant primer -i darrer- conseller en cap de Pujol, que ha perseverat durant dues legislatures -després de dues victòries insuficients- amb governs a l'ombra i tasca d'oposició desenvolupada fins i tot des de la Moncloa, la qual cosa demostraria l'envergadura política del subjecte i d'allò que representa.