Sorprèn ara -per això ho deuen destacar totes les informacions de campanya- que els membres de la coalició governamental catalana, anomenada "tripartit", reneguin del "tripartit". No és tan nou: recordau, si no, com en la signatura del pacte d'aquesta legislatura, els cappares catalans varen intentar, sense èxit, rebatejar la segona experiència i mudar el "govern tripartit" en "govern d'entesa". La iniciativa no va tenir èxit, i el nom de la cosa va quedar allà mateix. Per contrarestar el carisma i la personalitat de Pasqual Maragall havien confiat en el carisma i la personalitat de José Montilla -el meu negre em recomana ara que faci un prec a la lectura d'aquesta darrera frase en l'estricta literalitat-, i per ventura per això el primer "govern d'entesa" es va convertir ben aviat en el "segon tripartit", marcat entre d'altres per les promeses de Rodríguez Zapatero, la crisi global, l'espanyola -que és una altra-, i una feina de fons, constant i de sapa, duta a terme pel derrotat Artur Mas, aquell brillant primer -i darrer- conseller en cap de Pujol, que ha perseverat durant dues legislatures -després de dues victòries insuficients- amb governs a l'ombra i tasca d'oposició desenvolupada fins i tot des de la Moncloa, la qual cosa demostraria l'envergadura política del subjecte i d'allò que representa.

Sense esbombar-ho gaire, dos dels tres integrants d'aquest govern d'entesa sortint aspiren a reeditar el pacte sense comptar amb la tercera pota, el vers perdut independentista que resa per quedar només una mica pitjor de com està, a la manera municipal barcelonina. Així Montilla repetiria, inopinadament i com qui no vol la cosa, fent tàndem amb els ecosocialistes de pinyol vermell. Un escenari improbable que només es materialitzaria amb un PSC que aguanti l'andanada, i una coalició verda-i-roja que capitalitzi la retirada de Saura i el nou lideratge d'Herrera. El futur? Chi lo sa? El govern en minoria més probable -si s'han de creure les enquestes- és el del guanyador dels dos darrers comicis, i la incògnita és la força amb què irrompran els partits dels marges sobiranistes al Parlament, si és que finalment hi entren. Haurem de veure, també, la repercussió en els posicionaments balears dels resultats catalans. Les realitats són ben diferents, però l'efecte papallona, segur, es deixarà sentir.