La perseverança i la resistència són dues de les qualitats imprescindibles que ha de tenir tot bon polític. Ser perseverant significa tenir un parell de fites clares i dirigir-s'hi amb pas ferm i sense treva, amb obstinació de cabota que en tot moment sap que ha de conservar el cap clar; significa també no sortir del camí fins a haver arribat allà on t'havies proposat en un principi. I resistir vol dir, senzillament, seguir avançant quan tothom et diu que el millor que pots fer és rendir-te i aturar-te perquè tanmateix el camí, uns pocs metres més enllà, està tallat per un obstacle insuperable i per tant és impossible que et porti enlloc.

Més o menys això -perseverar i resistir- és el que ha fet Artur Mas, el candidat de Convergència i Unió a les properes eleccions catalanes, durant els darrers set anys i escaig, temps durant el qual la porta de la presidència de la Generalitat se li ha tancat dues vegades als nassos -a causa dels pactes, perfectament legítims, del Tripartit- tot i haver guanyat les dues conteses electorals en què ha concorregut.

De la peripècia accidentada i frustrant d'Artur Mas, els polítics del futur podrien aprendre'n unes quantes lliçons bàsiques. La més útil, crec jo, és que no hi ha res millor per guanyar-te el respecte i la confiança dels electors que una dura travessia del desert realitzada sense perdre mai el comport i sense que es notin la desesperació i la tristesa que et provoca.

Perquè ben segur que Mas deu haver estat temptat de tirar la tovallola més d'una vegada i més de dues durant aquests set anys de Tripartit. No tan sols no ho ha fet, però, sinó que a més a més ha sabut aguantar públicament el tipus. Sense perdre l'oremus ni despentinar-se. Més enllà de qualsevol proposta programàtica i de qualsevol promesa electoral, aquest és el seu millor reclam, ara, per accedir triomfalment a la tan cobejada presidència.

Si el lector fa una mica de memòria, recordarà tot el que es va dir d'Artur Mas quan Jordi Pujol va designar-lo oficialment com el seu successor. El que se'n va dir aleshores és el que, com lloros, han anat repetint els seus adversaris i detractors sempre que han percebut que, al contrari del que ells pensaven que faria, Mas no es retirava ni s'ensorrava. Aquests són alguns del papus que li han encolomat: que si era només un buròcrata grisot i sense empenta; que si seria un titella que el pujolisme faria anar per allà on volgués; que si tenia uns aires inquietants i fins i tot sinistres, d'alumne aplicat però sobretot llepa i arribista. I etcètera.

És evident que Mas no és de la mateixa corda -no ostenta el mateix currículum ni té la mateixa naturalesa- que els polítics de raça que van dominar la política catalana de l'últim quart del segle XX. Vull dir que no té ni la saviesa a l'engròs ni el carisma èpic d'un home d'Estat (sense Estat) com Jordi Pujol, ni tampoc té la imprevisibilitat genialoide, a vegades creativa i a vegades purament delirant, d'un Pasqual Maragall. Tampoc no és, però, l'home vulgar, superficial i d'eficàcia de vol ras -a la manera d'un Montilla- amb què la propaganda enemiga ha volgut pintar-lo.

O almenys no sembla que ho sigui, justament perquè la travessia del desert que ha hagut de fer durant aquests set anys i escaig li ha conferit el prestigi del supervivent. No és poca cosa. En tot cas, el calibre veritable de Mas es veurà quan sigui al poder. La perseverança i la resistència són virtuts imprescindibles per a qui aspira a governar. Per ser un governant sòlid i seriós, però, en calen d'altres: menys llampants, més laborioses, més complexes i flexibles. Seria molt just que els catalans li donassin l'oportunitat de demostrar si les té.