En una societat on la temperatura de l'entrecuixa dels concursants del Gran germà marca els índexs d'audiència de les televisions no té gaire sentit especular sobre el ressò de la confessió, feta dies enrere per Felipe González -però que va ser real fa més de vint anys-, de carregar-se a distància la cúpula d'ETA, i cúpula vol dir un conjunt de persones, no sabem exactament quantes, però prop d'una desena, segons les diverses fonts que han aclarit, però mai desmentit, aquestes recents declaracions.

Molta gent no hi ha parat gaire atenció, a aquestes declaracions, perquè hi veuen només un dilema moral, d'aquells típics i tòpics, de llibre, una reformulació d'aquells dilemes que no es resolen mai, i al capdavall una confessió de la impotència dels governants, o dels intel·lectuals que suposadament els envolten i els aconsellen. Sembla que hagin pensat que, igual que vam tancar el pensament medieval sense saber del cert quants àngels caben a la punta d'una agulla, tancarem el període modern sense saber si és just matar un petit conjunt de presumptes terroristes per evitar les previsibles morts que aquests individus poguessin desencadenar en el futur.

Felipe González era el gran modernitzador, per a la meva generació, si més no, i per a un parell de generacions posteriors. Molt més que dinosaures com Jovellanos o Joaquín Costa -que jugaren amb empenta, en el seu temps, però que van perdre el partit-, va canviar els temps en l'únic sentit que era necessari: fent-nos més europeus i, justament, menys espanyols. Ell va fer la veritable transició, la dels costums, la del més profund canvi que ha afectat la societat espanyola en els darrers tres segles, i fins que ell no va comparèixer en el poder la transició va ser només un joc floral de formes i detalls, però no un gran canvi intel·lectual i de costums. I ara ens hem d'empassar la cloenda del seu mandat amb aquest darrer colofó en pla hooligan (i encara ben resolt, tot i que González diu que tingué dubtes...), confessat per ell i per tant no atribuïble a cap enemic, consistent en la possibilitat de liquidar quatre o cinc terroristes, d'aquells terroristes que no deixaren mai de ser residus del passat del qual volíem fugir.

Tot plegat, les confessions de Felipe González no deixen gaire possibilitats a l'anàlisi. Pot ser que la lliçó sigui, justament, que el poder sempre inclou aquesta mena d'ombres i que aquella aparent transició no va deixar mai de ser una aparença perquè moltes coses continuassin iguals. Pot ser, també, que haguem confirmat un cop més que tots els ídols estan condemnats, predestinats, a caure, i més exactament a esbucar-se ells mateixos, sense cap gran ajut dels enemics. O pot ser que la modernitat aquella, tan promesa, es troba realment en el futur, i que no és cap etapa superada, perquè hi ha poques coses més modernes que la mort a distància. I que això és el poder, el poder real, amb quatre gotes de tecnologia, una mena de poder que els dèspotes de tres segles enrere no van ni imaginar: el poder de carregar-se els enemics sense moure's del despatx i sense haver de donar-ne comptes a ningú, i el poder encara més gran de renunciar a prémer el botó.