S'hauria d'acabar com abans millor la maledicció que pesa damunt de l'hospital de Son Espases. La roda de premsa dels sindicalistes, des de CCOO fins al doctor Lázaro, ens presenta un panorama molt en consonància amb els embulls del palau de congressos o la reforma de la Platja de Palma. Si aquest desordre general està cridat, com així ho sembla, a caracteritzar el final d'una legislatura, aleshores haurem de pensar que els nostres governants volen immolar-se en el frenesí d'un ritus secret i beneit.

Les crítiques sindicals -res a veure amb reivindicacions salarials- conformen un inventari alarmant d'imprevisions, de desorganització -en resum: d'incapacitats- que convida a la desconfiança, almenys fins que l'hospital hagi passat amb bona nota, com així serà finalment, sens dubte, un rodatge molt més complicat del previst. És clar que s'ha de ser assossegadament crític amb els errors comesos en el trànsit de Son Dureta al nou hospital. No s'han de perdre els nervis ni s'han de magnificar les deficiències organitzatives o d'execució. No es pot perdre de vista l'enorme complexitat que aquesta operació entranya. I, en aquest sentit, s'ha d'esperar que les crítiques sindicals tenguin uns fonaments sòlids, estructurals i no només de pura circumstància. Altrament, hauria estat una irresponsabilitat fer-les públiques en roda de premsa. Però no tenim cap indici de frivolitat en la denúncia dels sindicalistes.

Així les coses, sembla que algun esperit malèfic ha redactat un llibre d'estil -i guia alhora- per facilitar el retorn de la dreta -més ben dit, del PP, que ja és més que dreta- a les principals institucions del país: sembla que, vistes les dificultats del PP per superar el llast de la corrupció i la imatge de divisió que ofereixen, a més de la presa del poder per part de la dreta més extremada del partit, tot plegat s'hagués organitzat perquè els governs actuals caiguin sense que ningú no els tomi. I perquè, en aquesta caiguda, no hi hagi res d'aprofitable des de cap punt de vista, que és la collita, finalment, de la mediocritat més inabordable.

En fi, el destí de pràcticament la totalitat de la població és passar un temps en hospitals fins que la vida et destini al desballestament final. La desconfiança en els hospitals genera inquietud, resta qualitat de vida -i de mort. Els hospitals són un eix fonamental d'això que encara en deim estat del benestar. No han de convertir-se en metàfora de la seva liquidació. De manera que convendria que la maledicció que ha enterbolit tota la història de l'hospital de Son Espases desaparegués, diluïda per l'excel·lència en tots els seus aspectes, començant per l'accessibilitat i acabant per la morgue.