Benvolgut amic, estimo la seva delicadesa a no donar noms, però és obvi que m'haig de sentir al·ludida en el seu article a dBalears del 2-XI-2010. Voldria comentar les seves opinions amb les quals estic d'acord, menys amb la necessitat d'un rabí, perquè Espriu ni era creient, ni místic ni jueu, sinó de cultura cristiana i, per damunt de tot, un intel·lectual que va cercar en les diverses cultures peninsulars arrels comunes per poder entendre-s'hi i va considerar que la Càbala (pel seu origen gironí) mereixia ser reconeguda dins la tradició catalana, com també es vinculava intel·lectualment a la tradició luriànica (això m'ho va dir personalment) com a expressió de l'exili, no solament el polític, sinó també l'exili d'un déu personal, pare consolador. Kant li ho impedia i Spinoza li'n donava arguments subtils. Quan va morir, ara fa 25 anys, vaig acudir a un rabí (i professor) que em van aconsellar, un senyor molt amable que em va dir, en llengua castellana, que no m'hi podia ajudar i vaig entendre perfectament que el que em deia és que no em fiqués en un terreny que culturalment no era el meu. Aleshores em vaig centrar exclusivament en el llibre de Scholem, La Kabbale (1966), un dels escassíssims llibres de la biblioteca particular d'Espriu, per cert relligat de nou amb tapes dures i lletres daurades com escau a un llibre apreciat i molt rellegit. El tinc en dipòsit, però em vaig comprar a París un exemplar que tinc totalment subratllat amb tintes de colors diversos que delaten l'esforç de comprensió que durant anys he intentat fer, pel que veig sense cap èxit. També m'he guiat per les cartes que va escriure al Dr. Eduard Broggi, en què li recomanava la lectura de Scholem, Serouya, i el cardenal Daniélou i un reguitzell de filòsofs de tota llei. Sense comptar que a través de La doctrina secreta de Madame Blabatski l'esoterisme estava molt de moda i la literatura (des de Baudelaire, Kafka, Unamuno o Valle Inclán i tants i tants d'altres) n'anava força plena. Amb peus de plom, he considerat la Càbala com una important i bella literatura (com l'entenen Scholem i Bloom); i he tingut present els estudis del Dr. Millàs i Vallicrosa, tots ells a l'abast d'Espriu. Al contrari del que vostè opina, hi havia molta més literatura sobre la Càbala en els anys 20 i 30 del que ens pensem i Espriu era un corc de biblioteca. Com no havia de conèixer Pico della Mirandola, per exemple, o Athanasius Kircher que qualificava de geni? Tres estius seguits a Itàlia entre 1953 i 1955 ho avalen. És que també havia anat a investigar a la Vaticana? Desgraciadament no he pogut anar gaire més enllà perquè quan he demanat ajuda a hebraistes del país tampoc no me l'han donada. A Girona de Càbala no se'n parla, l'ortodòxia rabínica americana ja ha tingut cura de fer-la desaparèixer, curiós, no?

En Espriu, el canvi serà després de la guerra: la broma (o potser no tant) esotèrica de joventut esdevé discurs tràgic sobre «el setial buit en la rialla closa de l'eternitat». No té altre suport que les dues síl·labes del seu mínim saber: Jo, per una banda, i Mort, per l'altra. A Final del laberint (1955) hi he detectat la influència de Kether Malkhut d'Ibn Gabirol (publicat el 1944) pel que fa al periple del jo líric per les constel·lacions i l'escala sefiròtica o arbre de Jacob pel que fa a l'ordre i jerarquització de nivells vers la llum. Una interpretació que pot semblar poc científica respecte als llibre cabalístics que avui proliferen, però que dintre del que és estrictament el món poètic d'Espriu funciona i de quina manera. La paradoxa d'aquest poema és que està expressat segons la poesia zen: haikus i tankas, combinats de manera lliure i personal, amb què Espriu ens està dient que la poesia «mística tradicional és semblant a totes les cultures», per això també es basa en el Itinerarium mentis in deum de San Bonaventura, que Ibn Gabirol va traduir al llatí. Ambdós autors molt estimats per Espriu que n'aconsellava la lectura. L'heterodòxia, doncs, és el principi ordenador d'aquest món poètic espriuà. La troballa personalíssima de Final del laberint es posa de manifest si el comparem amb el seu immediat antecessor, El caminant i el mur, un estrany llibre dividit en tres parts molt diferents en estil i continguts, com si fossin tres llibres que s'esgotaren en la cerca i havien necessitat un important engranatge paratextual per unir-los. La relació que Final del laberint manté amb Cementiri de Sinera (trenta unitats poemàtiques encadenades cadascun, en què cada unitat manté una empremta comuna, lèxica o de pensament, amb la corresponent de l'altre llibre) posa de manifest la doctrina dels vasos trencats de la Shebirà i el Tikkun d'Isaac Luria, en què la «petita pàtria» sinerenca, es presenta com un «vas romput» amb els fragments del qual es construeix un nou «vas», o sigui la tesi luriànica de la «restauració» de la pèrdua originada per l'exili que es resoldrà amb un nou llibre: La pell de brau, un ambiciós intent de diàleg peninsular, fallid, com ho va entendre el mateix Espriu de seguida.

Espriu no es va casar mai amb una línia literària ni amb una doctrina, sinó que les va explorar totes i d'acord amb Jung i Mircea Eliade (lectures que recomanava) va trobar arrels comunes en el pensament humà. D'aquí el seu mirall de la veritat trencat a l'origen, però reflectint una espurna de llum vertadera en cada trosset. Ara bé, si una única cosa sí he entès després de trenta anys de llegi-lo, és que l'arbre sefiròtic (del qual n'havia parlat amb ell) li fornia una eina excel·lent per «ordenar el món a escala humana« (vg. discurs honoris causa de 1980). Aquesta escala, tan present a la seva poesia, és exacta i precisa en els 10 arbres que ordenen els temes generals de la seva obra a la darrera edició de Les cançons d'Ariadna (en què ara treballo) i que amb el seu centenar de cançons esdevé l' índex temàtic de la seva obra total. M'ha tocat a mi d'embarcar-me en una feina difícil que algú havia de fer (la manera de dissimular-ho per part d'alguns col·legues era fer veure que el tema no interessava en absolut). Per això m'he vist obligada a donar indicis, mostrar senyals perquè algun dia algú més instruït que jo hi aprofundeixi (objectiu general de totes les edicions crítiques, que en els països normals es van renovant periòdicament i entre nosaltres, altrament, són una excepció). Perquè Espriu és un clàssic d'aquells que no ens l'acabarem mai, per molt que se l'hagi volgut treure del mig perquè la gent jove l'oblidi, potser perquè el seu discurs ètic és excessiu, massa compromès, per a la fragilitat moral del nou segle del «todo vale».

Per acabar, vull afegir que no trobarem Espriu en rars llibres cabalístics tot i que ell afirmava que «de jove ho havia llegit tot i sabia una mica d'hebreu», perquè ens hi perdríem. Només el trobarem en la seva obra, ell sol una literatura que puja en espiral com la Commedia del Dante, que es fa problema existencial amb Ausiàs March i amb Jaume Roig, i dialoga amb la literatura universal seguint l'exemple de Llull. Això sí, tres homes distingia i admirava per damunt de tot i els tres no havien escrit mai res ells personalment: Sòcrates, Jesús i Isaac Luria (m'ho va dir personalment). Si partim d'aquestes tres figures podem començar a entendre una mica què ens volia dir quan afirmava que aspirava al silenci. El seu darrer missatge (1984) són els quatre versos que relacionen la poesia, la llengua i l'enigma de la vida:

En cloure els ulls, veig amb més claredat

que l'univers enter és el mínim i fosc

reflex d'un únic, inefable però

intel·ligible, lluminós pensament.

Ho havia llegit a Sant Bonaventura (Itinerarium mentis in Deum V: 4): «La mateixa calitja suprema és la il·luminació de la nostra ment». Ho corroborava el seu admirat Étienne Gilson a El espíritu de la filosofia medieval: «Dios se asienta como el acto absoluto del ser en su pura actualidad. [...] Por eso puede decirse con razón que el exceso mismo de positividad que oculta a nuestros ojos al ser divino es sin embargo la luz que ilumina todo lo demás» [...] «La iluminación así concebida sigue un orden jerárquico, dando cada vez menos luz y menos ser, de los ángeles al hombre, y del hombre a los cuerpos» [...] «y cada cosa, hasta la más humilde, es, en el fondo, una lamparita en donde luce, por poco que sea, la luz divina», frase que Espriu va condensar en l'esmicolat «mirall de la veritat» en què «cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum». Postulat que concorda amb la trajectòria de la llum / pensament en l'arbre sefiròtic, que des de l'En-sof baixa per les deu sefirot i es va condensant en fosca claror en arribar a manifestar el món material.