algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 18°
19°

Impressions colombianes

Vistes des de lluny, les coses mai no semblen el que són. La distància no afavoreix la percepció de la complexitat, i és un camp de cultiu lamentablement ideal per a tot tipus de prejudicis, de judicis esbiaixats i d'opinions desafinades.

Això és sobretot evident quan allò que es veu de lluny és un determinat país. Colòmbia, per exemple. La imatge de Colòmbia que ens arriba als europeus a través de les notícies de la premsa i de la televisió està terriblement marcada pels pitjors drames i pels problemes més nefastos que un pugui imaginar-se: la corrupció política, la por del dia a dia i les desigualtats socials, la màfia quasi totalitària que controla el negoci del narcotràfic, la violència dels guerrillers de les FARC i la violència igualment ferotge de les organitzacions paramilitars d'extrema dreta.

Tot això, naturalment, és veritat: els mitjans de comunicació no s'inventen res. Basta passejar o circular en taxi durant hores per Bogotà -el trànsit desbocat, els barris més pobres deixats de la mà de Déu, les construccions d'un kitsch histriònic i opulent que pagaren alguns dels capos més multimilionaris de la droga-, o basta parlar una estona amb algun colombià de Medellín o de Cali -"jo he vist un sicari pegant un tret a un home com si simplement s'encengués una cigarreta"- per entendre que Colòmbia ha estat i segueix sent, en gran mesura, tot això. Però és moltes altres coses, també.

He tengut la sort de passar uns dies amb els responsables -els organitzadors i els professors- d'una xarxa de tallers d'escriptura creativa que impulsa el Ministerio de Cultura de Colombia. Són uns tallers concebuts per forjar nous escriptors, però sobretot per inculcar l'interès per la lectura i per la creativitat literària en persones naturalment poc propenses -per entorn familiar o per extracció socioeconòmica- a res que faci olor de cultura.

En principi, els tallers Renata -aquest és el nom oficial- podrien semblar un projecte purament voluntariós, carregat de bones intencions i poca cosa més. No és així. L'assumpte és potent i molt seriós. Alguns dels professors que hi fan classes -sovint sense cobrar ni un peso- són escriptors o periodistes de renom -un Nahum Montt o un Cristian Valencia, per exemple-, que prefereixen robar hores a la seva ambició i a la seva feina i dedicar-se a salvar gent des de la cultura, amb un afany redemptor que no té res de pedant i en canvi sí que té molt d'altruisme intel·lectual i de generositat ètica.

L'entusiasme amb què parlen dels seus alumnes i dels seus incipients projectes literaris, per exemple, és totalment admiratiu. Gens paternalista. L'elogi que va fer un dels professors que fa classes en una presó del país -els tallers que es fan en presons tenen el nom preciós de Libertad bajo palabra- del conte d'un alumne seu em va posar la pell de gallina com feia estona no se m'hi posava.

El conte en qüestió era la narració d'un partit de futbol. El partit és emocionant i el marcador assenyala un empat, falta poc perquè s'arribi a la fi del temps reglamentari i els dos equips estan desesperats per marcar el gol que els donarà la victòria. Aleshores, un davanter xuta a porteria, però la pilota surt massa alta i se'n va per sobre d'un mur. De cop, el lector entén que el partit es disputava al pati d'una presó i que s'ha d'acabar perquè els jugadors, presoners, han perdut la pilota. Commovedor.

Per a un escriptor mallorquí -o per a qualsevol escriptor instal·lat en una societat generalment tranquil·la i benestant-, Colòmbia fa la impressió de ser un país amb un excés de realitat. Que proporciona temes i arguments literaris a balquena. No ho dic, és clar, amb enveja. Als europeus, la història ja ens ha ensenyat de sobres que, quan la realitat és excessiva, acostuma a ser letal.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.