Difícilment poden els que fan clic sobre els meus articles saber com em fan de feliç amb el seu gest. Més alegria, però, que els clics comptabilitzats, em donen encara els lectors que tenen la cortesia de fer algun comentari on-line als meus articles. Tenc la temptació cada set dies d'intervenir (en xarxa) en el debat que susciten les meves ocurrències: denominar-les idees em semblaria excessiu. Un "col·lega" un dia em digué, però, que no ho fes mai, això de contestar on-line, que no era un comportament propi d'un "professional". Que si volia contestar ho fes sempre en l'edició de paper, perquè era molt més bon negoci: quedava bé amb qui havia fet el comentari més o menys afalagador i, al mateix temps, cobrava l'article.

Que hi van d'espavilats aquests bergants de periodistes! M'aconsellà també que els meus arguments tenguessin interès general. Que no em centràs gaire en temes anecdòtics o localistes. Voldria que aquest fos el cas d'avui: partir d'un fet localista però que pot donar peu a una reflexió més general. La meva disquisició s'origina en un comentari en forma de pregunta que un lector m'ha formulat sobre un article que vaig publicar dimarts passat acompanyat d'una foto de mida natural de la meva mà amb quatre dits estesos i un d'arrufat. El tema, que en certa manera ha proposat l'amable interlocutor, té relació amb una qüestió d'una gran importància dins el món de la cultura i de la ciència. És la que es demana si les passions, els amors o els odis són compatibles amb la condició que ha de tenir el pensament racional, que és la de basar-se en l'objectivitat, és a dir, en la intersubjectivitat. La pregunta concreta del lector és la de a veure si amb la meva activitat docent -a les meves classes- som tan apassionat o vehement com en els escrits que public en aquest diari que em dóna aixopluc.

El comentari fou motivat la crònica que vaig publicar amb motiu de la inoblidable pallissa (4-0) que l'equip, que representa la classe treballadora -l'A. de Balears-, havia infringit a l'equip -l'antic Alfonso XIII- que, com és sabut, representa els vells botifarres i els nous especuladors. De l'equip absolutament oblidat pel poder -també per l'actual Govern, anomenat irònicament de Progrés- en front de l'equip -de l'empresa, en realitat- que gaudeix de tota classe de subvencions, avantatges i proteccions. Vaig escriure l'article -ho reconec- entusiasmat per la victòria del meu equip i per la qualitat que tenen dos dels nostres jugadors de pell negra -Lawal i Peter- que l'anterior entrenador tenia de manera del tot incomprensible a la banqueta. No vaig amagar per res els meus sentiments, però vaig contar tot el que havien vist els meus ulls o sentit les meves orelles. Rectific i dic -esper que amb més propietat- que tot el que vaig contar ho havia vist o sentit directament. Algunes d'aquestes coses no eren gens agradables: els hooligans barralets duien esvàstiques i banderes espanyoles anticonstitucionals, amb el bou -l'animalet que en el fons és objecte de la seva mala llet i falta d'humanitat- plantificat sobre la tela.

Les mateixes "barras bavas" cantaven allò de "Viva España" i amollaven eslògans com els de "Todos los mallorquines son unos hijos de puta" i, de manera esquizofrènica i paradoxal, "Somos mallorquines, no catalanes". Vaig esforçar-me en intentar contar-ho sense llevar res i sense adobar-ho: amb objectivitat. No puc afirmar que, el dia posterior al partit, fes un seguiment exhaustiu de totes les cròniques que en els diversos mitjans de comunicació feren del partit, però en cap de les de més de mitja dotzena que vaig poder llegir es reproduïen de forma tan fidel com ho feia jo -crec- les paraules que, amb voluntat d'insult, proferien els representants -també subvencionats?- de l'equip botifarra i castellanista. Hi hagué en els altres comentaristes una operació de maquillatge evident amb el propòsit que tots sabem: ser políticament correctes.

I anem ara a la pregunta clau, quins dels relats fou objectiu: el meu, motivat -ho reconec- per la passió i l'amor, o els del meus col·legues, fet de manera més freda i professional. I, o, passant de l'anècdota a la categoria: es pot ser apassionat i objectiu al mateix temps? Tenir el cor calent i el cap fred? Jo ho intent: a la UIB i a l'Estadi Balear.