"Que el papa parli en català, és el millor que ha passat al català en mil anys", diu Mariano Rajoy. Es pot entendre la intenció de Rajoy, però és mala de compartir. El millor que ha passat al català en mil anys és que mu mare el parlàs sense saber que perllongava amb tota normalitat la vida d'una llengua de poesia i de ciència, però sobretot de vida quotidiana. Mu mare la va propagar, en transmetre-la als fills, i aquests als seus fills, ara ja conscients que la seva normalitat sempre és al punt de mira de les armes polítiques de, per exemple, molta de gent del PP, el partit comandat per Mariano Rajoy. Seria molt més important per al català que el PP no tengués un José Ramón Bauzá -de Carlos Delgado, no en parlem- amb els seus nombrosos sequaços, el seus seguidors tebis i oportunistes: si és important que el papa parli català és perquè el català té enemics incondicionals que en dificulten el progrés, el desenvolupament cap a la seva plenitud.

I és ben segur que José Ramón Bauzá no hauria iniciat la seva ofensiva des d'un criteri personal no contrastat amb Madrid, amb Rajoy o el seu entorn. No va de kamikaze, més aviat se'l veu insegur, parla, rectifica, ho torna a provar, no sap el que diu, perquè no entén més que el que li va inculcar una gent que enyora l'Espanya de sempre, amb les seves riques varietats regionals, que deia aquell. Sense aquesta gent, que el papa parli català o arameu no tendria pràcticament cap importància.

Mariano Rajoy és l'expressió d'una determinada manera de concebre el català: com una qüestió de gestos: amb proclames per salvar la carcassa d'una basílica mentre s'hi dificulta l'accés dels feligresos. Quant a la carcassa, no serien menester les seves proclames si prèviament no n'haguessin remogut els fonaments amb una tenacitat de croada. La dreta espanyola és hereva dels seus pares i dels seus padrins, per entendre'ns. I la dreta catalana ara està tota cofoia, com una mongeta davant la visita del bisbe al convent: emocionada, aquesta dreta també t'ho diu com qui fa un present de valor incalculable a la cultura i a la història del país: el papa parlarà en català!

Què té d'estrany? Parla francès a França, espanyol als països castellanoparlants, anglès a Anglaterra... Li donam cap valor especial? És un gest de cortesia paternal-ista, com el d'aquests cantants mundialment coneguts que, durant un concert a Barcelona, diuen allò de "Bona nit a tothom, bona nit, Barcelona!", i provoquen una espira d'entusiasme efímer en els seus parroquians. Òbviament, la comparació no pretén infravalorar ningú, i menys el papa que parlarà en català. I no parlem de Frank Sinatra, per Déu.
Res, més important que l'ús del català per part del papa és l'existència d'aquest diari -mira com t'ho pos-, que ni va ser fundat per Crist ni se li ha promès l'eternitat.