Hi manca molt més d'un any per a les properes eleccions generals i prou publicacions analitzen la informació en funció d'aquesta contesa. Amb certs partits de futbol passa el mateix. Per aconseguir audiència es creen expectatives, sobre el partit. I ja fa més d'un mes que alguna televisió, la qual probablement ha aconseguit l'exclusiva de la retransmissió, publicita el proper -proper?- Barça-Madrid (la veritat, ja comença a fer-se pesat tants de derbis). Es tracta de mentalitzar la població que aquell esdeveniment és cabdal i hom no pot passar sense ser-ne espectador. Però, segons prou enquestes, ni Zapatero ni Rajoy susciten cap gran confiança en l'electorat. Ambdós suspenen. Un més que l'altre, és clar. La qüestió està que si suspenen vol dir que el seu lideratge social és ben feble. Però, malgrat això, ambdós acabaran presentant-se a les properes eleccions i un d'ells dos serà el president del govern.

Què passa aquí? Tenim allò que ens mereixem? Un periodista català, ran d'aquest debat, i en el context ben immediat de les eleccions catalanes, fa pocs dies deia que a Espanya existia un tòpic nou, i era que s'havia consolidat la idea que els lideratges socials i econòmics estaven molt per damunt dels polítics. És a dir, que les persones que destaquen més en aquests àmbits estan més valorades que les dels àmbits polítics. I aquesta mateixa persona creia que això era motivat perquè la gestió de l'interès comú no resulta atractiva per a aquelles persones que per si mateixes despunten en algun altre camp, idea que segons com s'interpreti pot resultar malèfica, perquè pot induir a pensar que tots aquells que es dediquen a la política són persones que no han pogut triomfar en altres escenaris; cosa que no sempre és així, ni tampoc el seu contrari. Sempre trobarem prou contraexemples que desmuntaran la teoria.

Ara bé, allò que és evident és que els partits actuals, en referència al desencís existent, no donen, ni donaran, una resposta ràpida. És a dir, del resultat de les properes eleccions no sortiran elegides persones que comptin amb la plena confiança dels seus votants. I ens agradi o no, això és una debilitat del nostre sistema electoral. Probablement ningú compta amb la vareta màgica que ho resolgui. Uns diran que les llistes obertes serien una bona fórmula. I d'altres, potser, que sense ser tan dràstics es poden trobar fórmules mixtes, entre el sistema actual i el de llistes obertes. Ara bé, allò més decebedor és que ningú plantegi res. De moment, tothom mira cap a l'altra banda i espera que la gent vagi a votar, com sempre. Qui dia passa, any empeny.