Si anau a Nàpols, hi menjau una pizza i li notau un gust agre, és possible que hagi estat cuita en un forn encalentit amb llenya de taüt, de bubul, com deim per aquí. Nàpols és una ciutat on la vida celebra la mort -i viceversa. De bon matí, la ciutat és un eixam de gent que sembla que encara no sap com ha de satisfer les necessitats del dia, siguin les tres menjades de rigor o el lloguer del pis. Lluny de l'estampa de souvenir que tot sovint veim a les televisions i, anys enrere, en el cinema, Nàpols no és un lloc on l'alegria de viure inundi els carrers de picaresca amable i sentimental -O sole mio... Si feis l'exercici, imprescindible per conèixer un lloc, de mirar pel carrer les persones a la cara, hi descobrireu més neguit i crispació que no la joiosa confiança en un demà millor que avui i que ahir.

La desmesura, ampliada pel domini quasi omnipresent de la Camorra, és el tret definitori de la vida pública i privada de la ciutat. Allò que ni us imaginaríeu, passa a Nàpols. Passa, per exemple, que podeu enterrar un familiar i que, en tornar al cementeri, el nínxol albergui un cadàver desconegut de tota la vida a ca vostra: algú ha obert la sepultura i n'ha extret el taüt. Si estava en bones condicions, serà venut. Primer, haurà de ser buidat. Bé, si l'ocupant del nínxol duia alguna joia, ara se li atorgarà nova vida fora del cementeri. El mateix pot passar amb la mudada del vostre familiar: qui sap si finalment serà adquirida pel regidor de cultura d'un poble veïnat. Quant al material humà pròpiament dit, al mateix cementeri hi ha fosses comunes on s'agermanen íntimament, fins a l'asfíxia, morts que no s'havien topat mai en vida. Si el taüt no pot ser reutilitzat en les seves funcions originals, recupera la seva antiga identitat: és llenya, la llenya que haurà encalentit el forn on s'ha cuit aquesta pizza una mica agre que menjàreu la darrera vegada que anàreu a Nàpols.

En fi, Nàpols: tot això i més esclata en una bellesa que aflora aquí i allà, no tan sols en teatres, galeries comercials, castells i museus, palaus i jardins, vil·les a la falda del Vesuvi o la coberta de Guillem Sagrera a la sala dei Baroni, al Castelnuovo, sinó en una tonada popular que xiula, tot passant, un jove sense més ofici que el d'estirar bosses o fer de camell, en la mirada d'aigües profundes d'aquesta napolitana per a la qual s'inventaren els jeans, en l'anàrquica acumulació en un mostrador d'objectes religiosos carregats de superstició, en les parades de llibres de vell, en les capelletes que aquí i allà expressen la voluntat inexpugnable de tenir fe en una mare de Déu o en el pare Pio; en aquesta peculiar manera de juxtaposar-se i de superposar-se misèria i luxe, fems i orfebreria barroca.

Val a dir que, pel que fa a les activitats mortuòries -o postmortuòries-, he recollit la informació d'un reportatge publicat en El Periódico de Catalunya. Però Nàpols és una ciutat que no es pot rememorar sense que t'envaeixin torrentades de sensacions, d'olors i de llum. Així que, ja ho veis, m'he desviat de l'objectiu inicial, que no era altre que glossar la substitució dels morts per uns altres d'estranys, com a metàfora del que ens passa aquí, no en els cementiris, sinó amb la història.