Les enquestes que comencen a guaitar al panorama electoral de les generals poden crear un problema de coherència al senyor Rodríguez Zapatero: si ell fou el gran defensor de Trinidad Jiménez per a encapçalar la llista a la comunitat de Madrid, perquè les enquestes li donaven avantatge, ell hauria de deixar lloc a Rubalcaba per mirar de mantenir el govern en mans del PSOE.

Tots els sondeigs d'opinió -el darrer, el de La Vanguardia- aconsellen a Zapatero que faci mutis i assenyalen el successor. Veurem si es pren la medicina que receptava a Tomàs Gómez. En qualsevol cas, ara per ara la figura de Rubalcaba sembla oferir més garanties a una opinió pública forçosament desconcertada pel que ha vist què era un govern d'esquerra -Déu meu. Tampoc a l'altra tanca sembla que les coses vagin millor per al líder: cada dia es fa més evident que la població s'estimaria més que Rajoy es diluís a les ombres del PP i deixàs lloc a un altre aspirant, que de moment no apareix clarament definit.

És així, idò, que el PP cada dia concentrarà més artilleria contra Rubalcaba, mentre que el PSOE tal vegada perdi el temps si la concentra contra Rajoy: tal vegada, perquè seria perdre temps i energies voler batre un adversari amb data de caducitat anterior a les eleccions. Bé, ja s'ho faran, perquè, en qualsevol cas, no podem esperar que els canvis a la cartellera ofereixin perspectives substancialment millors per a nosaltres. Aquest cap de setmana, El País ha entrevistat Mariano Rajoy, que vol fixar Cameron com a referent del que ell faria si guanyava les eleccions. I abans de Cameron? És igual. En qualsevol cas, Rubalcaba, en comentar les declaracions de Rajoy, ha trenat una d'aquelles frases en què l'enginy i el contingut sumen eficàcia: "Rajoy sap el que vol i no vol que se sàpiga".

Però sí que ja en sabem algunes coses, perquè el mateix líder de la dreta ens les ha fetes avinents i perquè hem pogut observar alguns moviments perifèrics en línia. A part del referent de Cameron, Rajoy ha apuntat de cap a la reformulació de l'Estat de les autonomies, directiu que no pot significar si no el desmantellament d'alguns dels seus components essencials. Fixau-vos com, des de la dreta política i econòmica, aquesta via és anunciada, temptejada i encetada amb insistència.

Servidor he de confessar una perplexitat oceànica per la manca de reacció a aquesta tendència del gruix de la dreta. Crec que es tractaria de la reforma més regressiva i reaccionària en la història d'aquesta democràcia. Hom es pregunta amb insistència si hem de mantenir tants de parlaments, si podem pagar tants de polítics: és a dir, una de les fórmules més eficaces creades en tota la història per acostar l'organització política de l'estat a les realitats que comprèn, és qüestionada exclusivament des del punt de vista neocon, amb l'objectiu de reduir els estats a esquelets de museu d'Història Natural.

I és en aquesta direcció que hem d'entendre les maniobres del PP a la nostra comunitat, des del nomenament de Bauzá i la seva entente amb Delgado fins a les primeres declaracions d'intencions respecte del que constitueix una de les especificitats identitàries de la nostra gent -és a dir, el patrimoni lingüístic, conductor de la memòria i de la cultura i nexe d'unió amb una cultura més gran. Perceben la necessitat d'eliminar la seva plena recuperació, com ho va fer Franco sense tantes manies i amb intencions semblants, i ja hi han començat a fer feina. De sicaris no els en mancaran. Però també tendran molta gent que s'hi entrontarà de cara.