Els reproductors portàtils de casset -els primers walkman- acaben de passar definitivament a la llista d'estris tecnològics desapareguts. La generació dels baby boomers haurem vist com aquesta innovació revolucionària, característica de la de la generació X, es convertia en una peça de museu, desplaçada primer pels discman i, poc temps després, arraconada -uns i altres- pels reproductors d'MP3, característics no sé si de la generació Y o de la generació Z. Aquesta setmana Sony ha anunciat que havia enviat a Japó els últims walkmans de casset amb la seva marca i que abandonava definitivament la seva fabricació. Un anunci que ha sorprès a molts, alguns perquè pensaven que ja feia estona que no es fabricaven i a d'altres -entre els més joves- perquè probablement hauran hagut de demanar que era això dels cassets.
L'anunci de la desaparició d'aquesta casta de walkmans proporciona una bona oportunitat per recordar les truculències que hi va haver al voltant de la seva invenció, amb una disputa sobre els drets de propietat intel·lectual que van ocasionar un plet, que ha vingut a durar gairebé tant com la seva vigència comercial, durant la qual se'n van arribar a vendre més de dos-cents milions d'unitats arreu del món. El cas és que Akio Morita, un dels fundadors i president de Sony, sempre havia bravejat de la invenció del walkman, de la que deia que havia estat impulsada per ell a iniciativa d'un altre dels socis fundadors, Masiru Ibuka, el qual pretenia fer un aparell que li permetés compatibilitzar fer esport -córrer- i escoltar música a la vegada. A la seva autobiografia, Morita assegura que va ser ell qui va donar les ordres als enginyers de la Sony per tal que fessin un reproductor d'una grandària raonable -condicionada per la grandària dels cassets- sense altaveus i que ell mateix va dissenyar uns auriculars ad hoc, lleugers i de qualitat. Tot això passava devers l'estiu del 1979 i el primer model de walkman es va començar a vendre aquell mateix any, per esdevenir, en poc temps, a més d'un èxit de vendes, en un dels símbols de la dècada dels vuitanta.
Però resulta que Andreas Pavel, un inventor brasiler i alemany, filòsof, activista intel·lectual i melòman, havia patentat set anys enrere un estri amb les mateixes funcionalitats del walkman i que ell havia anomenat stereo belt, corretja estereofònica. Pavel, ben igual que Ibuka, tenia com a objectiu compatibilitzar al seu gust per escoltar música i els freqüents viatges que havia de fer, però no tenia al seu abast un equip d'enginyers i una de les majors factories d'electrònica del món, i es va haver de conformar amb la simple patent i algun altre prototipus. Quan va veure l'estri de la Sony, naturalment va reclamar els seus drets a la multinacional i no resulta gens difícil veure la mà del seu President en la resposta: et compensarem amb diners, però no estem disposats a reconèixer-te la propietat intel·lectual dels walkmans. Dic que no resulta difícil veure la mà del President, perquè no va ser fins al 2005, sis anys després del traspàs de Morita, que finalment la Sony va amollar el mac i va arribar a un acord extrajudicial amb un Pavel arruïnat i a punt de la desesperació. Pavel va tenir coratge i recursos per a resistir l'embranzida amb una totpoderosa multinacional com la Sony, cosa que no va passar, per exemple amb el veritable inventor del telèfon, Antonio Meucci, o amb Edwin Armstrong, l'inventor de la ràdio en freqüència modulada, que va ser abassegat -fins al suïcidi- per la també totpoderosa RCA, per esmentar dos dels casos més cridaners de disputa desigual entre inventors i empreses, i que també inclouria els ordinadors electrònics, entre molts d'altres.
Aquests exemples serveixen per posar de manifest, en primer lloc, la necessitat de revisar la història, la qual -també pel que fa als ginys tecnològics- sovint és deformada i adaptada al seu gust pels guanyadors. En segon lloc, evidencien algunes de les perversions i febleses dels actuals sistemes destinats -suposadament- a protegir i promocionar la innovació i la creativitat. En qualsevol cas, i tornant al cas dels walkmans de casset, sembla que els nostàlgics encara tenen alguna oportunitat d'aconseguir-ne algun, atès que d'altres empreses han anunciat que en seguiran fabricant a l'Extrem Orient, encara que no sé si tenen gaires oportunitats davant els reproductors de MP3, els quals també estan cridats a seguir les mateixes passes: cal no oblidar que els primers iPods, revolucionaris també en el seu dia, ja són a hores d'ara autèntiques peces de museu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
... depèn del que vulguis dir, mira d'interpretar el que podria significar tal i com està escrit ara ;-)
Tots aquests aparells són fills, d'una manera o l'altra, del transistor de finals dels seixanta, i del primer cassette Philips, que funcionaven amb piles. I tots aquests aparells tenen una cosa en comú: acostumen als joves a escoltar música amb baixa qualitat. La música s'ha d'escoltar amb bons reproductors. En aquests moments, les excel·lents grabacions que es fan als estudis, s'escolten cada vegada amb reproductors de més baixa qualitat. Això és una paradoxa que perjudica molt als professionals de la música.
No era "sic transit gloria mundi"?
Llorenç, enhorabona per l'article. Ets un llibre obert... bé ara hauriem de dir un ebook amb la memòria plena ;D.
I la glòria del descobriment d'Amèrica la té en Tòfol quan els vikings feia segles que s'hi havien passejat i deixat mostres del seu pas.
I també hi ha es cas d'en Narcís Monturiol i n'Isaac Peral amb es submarí
Vaig llegir ja fa molts anys que sa tècnica de sa fecundació "in vitro" no era des britànics Steptoe i Edwards sinó d'un italià de nom Petrucci. Ho vaig llegir an es sensacionalista Interviu, tot s'ha de dir. I, per altra banda, quants invents, obres literàries i d'art atribuïdes a hòmens no són en realitat obres de ses seues dones, filles o germanes?