L'esburbada irrupció en el panorama polític illenc d'un nacionalista espanyol convençut com és Carlos Delgado, i la seva aposta sense complexes per la simbologia pròpia de la seva condició -introduint, de passada, un germen de contradicció en el si d'un PP balear menys homogeni del que pugui semblar-, ha tornat a situar el concepte de patriotisme (espanyol, en aquest cas) en el centre del debat públic i ha fet brostar, de bell nou, antigues i cursis apel·lacions a un orgull patriòtic que ja consideràvem enterrat dins el canterano de la memòria més casposa. De fet, la iconografia patriòtica traspua avui, en el món globalitzat, unes flaires decididament kirtch, pròpies d'una estètica romàntica i d'una idea de pàtria en la qual només han cregut sempre els poetes i els generals. Des del moment que engendra una dinàmica de dependència psicològica de la persona amb relació a uns símbols que poden acabar esclavitzant-lo, el patriotisme és una figura altament perillosa i alienant, capaç d'adquirir vida pròpia i de dominar tots els àmbits de l'activitat humana; un concepte totalitzador que invalida el dret de l'individu a no acatar aquesta mena de dictadura emocional que s'ha establert històricament al voltant del Poble, dels seus símbols, mites i litúrgies. Avui les proclames patriòtiques s'emeten des de trones mediàtiques; els creadors d'opinió han substituït els representants polítics a l'hora de manejar els codis simbòlics d'un patriotisme postmodern que definitivament amortallarà l'individu i el pensament crític amb una bandera bicolor, tricolor, quadribarrada o en forma d'estel.