Jo ho deien els antics: "No et fiïs mai de llop qui bela". Vol dir que mantengueu una distància de seguretat respecte dels polítics que s'apropien del llenguatge dels seus adversaris. No hi ha cap llei que atorgui l'ús exclusiu de determinades paraules a determinades persones, però és obvi que el llenguatge es crea i s'adapta al pensament i a les emocions de grup. Per això sempre és grotesc i fora de lloc l'intent de certs pares d'acostar-se als fills mitjançant l'apropiació del seu argot. Els fills, que amb tanta naturalitat diuen certs mots o frases fetes, no suporten sentir-los en boca dels seus pares. Aquests, en lloc de reduir distàncies, esdevenen pepots de fira als ulls dels seus al·lots.

En política aquest furt de llenguatge és constant, sobretot per part de la dreta, que exorcitza conceptes de l'esquerra o dels moviments ciutadans mitjançant l'apropiació dels mots i de les expressions amb què són verbalitzats. Per exemple, l'adjectiu "sostenible", en la seva accepció més noble, prové de l'àmbit de l'ecologisme, que qualifica així un creixement no lesiu per al conjunt de la Natura -bèsties humanes incloses. L'esquerra i l'esquerra light no tarden a incorporar als seus programes les ressonàncies encisadores del mot i, a continuació, era ja només qüestió de temps que des de la dreta es pretengués amortir l'impacte d'algunes mesures amb la invocació al desenvolupament sostenible.

El món està tan malament de la bolla que el Molt Honorable Jaume Matas, essent del PP, va treballar com a assessor en matèria de sostenibilitat per a una empresa americana. El concepte ja havia estat arrossegat de tal manera que n'arribà a ser abanderat l'home que només havia lluitat per la sostenibilitat d'una cosa que tots sabem i que no ens convé dir -podria tenir conseqüències en els tribunals.

Ara, don Mariano Rajoy ha parlat d'aprimar l'estat de les autonomies per fer un estat més sostenible. Si vols reduir les funcions de l'estat a l'organització del Dia de les Forces Armades repartir la resta entre les grans corporacions empresarials, ara és el moment d'envestir la tasca de la recentralització amb la finalitat de fer-lo sostenible. El mot pertany al llenguatge dels agni Dei, els pacífics anyells que belen. Qui se n'ha apropiat per introduir en l'imaginari d'una societat flagel·lada per la crisi la imatge d'una Espanya sense autonomies, no pertany a la casta dels anyells.

Cert que no fa més que repetir de manera més asserenada allò que ja fa temps que Aznar ens avança en el seu llenguatge truculent, de mata-setzes. Però té la determinació suficient com per haver-nos obsequiat amb una oposició de males formes, sense permetre ni un instant que algun simulacre de concòrdia s'establís en la societat. S'ha dedicat sistemàticament a contaminar l'atmosfera política, que és una forma d'atemptar contra la qualitat de vida dels ciutadans. L'estat sostenible que ens convida a imaginar no té res a veure amb tot allò a què fins ara havíem associat aquest mot. No et fiïs mai de llop qui bela.