Qui vol faves cuitores, que les sembri a bon lloc

Durant la lluna vella de les setmanes que envoltaven la festivitat de Tots Sants era el temps de sembrar les faves. La terra, a poc a poc, ja disposa de l'aigua suficient per envestir l'any agrícola. Arriba la darrera setmana d'octubre, oberta de ple a la tardor, amb una fama justificada de ser la millor per a la sembra d'aquests llegums. Entre les feines del camp, n'hi ha poques que tenguin tanta poesia com aquesta. La dolça i agradable temperatura, baix un cel blau i tranquil, fa d'aquest treball un dels més importants de l'any. Faves i pèsols se sembraven a solcs amb una llavor sana i escollida. La feina d'enterrar-les es practicava fa uns anys amb l'arada en rodes o de pales, coneguda també com arada Brabant, és a dir, girant la terra. Normalment es destinaven a aquest cultiu les terres en guaret, amb bona saó, d'aquí l'explicació del refrany "pluja de tardor, pluja de saó" i per això es feia una llaurada profunda.

DE LLEGUMS I MONIATOS, NO TE'N FIÏS, QUE FAN FLATOS. Hi havia dues maneres de sembrar, depenent de la categoria de la terra i que el sementer, durant el desenvolupament de la planta, hagués de ser treballat amb arada o aixada. En el primer cas, es col·locaven llavor i fertilitzant en un sol solc de cada tres, dos buits i un de ple, i en el segon cas s'alternaven dos solcs plens amb dos de buits. La bístia, l'arada i el sembrador anaven davant obrint la terra i darrere ells la pagesa tirava les llavors dins el solc. A la tornada, ho feien a la inversa: era ella que s'avançava per abocar la llavor, que quan passava l'arada quedava tota enterrada.

SI VOLS COLLIR PÈSOLS, SEMBRA TOTS ELS MESOS. Així es va fer durant molts anys, fins que naixien les plantes. Quan tenien el suficient desenvolupament, passava la bístia amb l'arada d'una rella. Una labor que també havien fet els talls de dones que, xapeta en mà, cavaven la terra de manera superficial. Aquesta darrera tasca ja solia coincidir amb els dies més crus de l'hivern. La sembra dels xítxeros no era molt diferent de la que s'havia de fer a les faves, tot i que una mica més primerenca. Els pèsols accepten terres més pobres i l'amplada de les seves camades, normalment és més grossa: tres o quatre solcs buits per un de ple.

SEIXANTA VEGADES FAVES. Arribat el moment, podrem menjar faves tendres, velles o seques (amb la clovella dura) i fins i tot frites, que són les tendres fregides amb saïm. En aquesta època és molt bona una fava parada, el guisat de faves cuites sense clovella i amb el bessó obert de dalt a baix. També es cuinen amb col o altra verdura, ofegades, que es couran sense aigua i amb poc foc. O escaldines, que són bullides i trempades amb sal, oli i vinagre. Diu la cançó popular "en vint dies vaig menjar/ seixanta vegades faves:/ es dematí, de trempades;/ es migdia, de cuinades;/ es vespre, de rescaufades;/ i això era per mudar". Existeixen diferents varietats de fava. La panesca té la tavella curta, però els bessons grossos, blancs o vermellosos, i molt bons. També hi ha la fava negra, més petita que l'ordinària, i amb la clovella negra.