Un dels debats intel·lectuals més interessants que s'han produït en el darrer mig segle, no solament en el camp de la Història de la Ciència i de la Tècnica sinó també en el de la Història General, ha versat sobre quin era el factor o la causa que ha provocat un canvi tan cridaner i accelerat com el que s'ha pogut observar a la societat europea a partir del segle XVII. Dues idees han competit i enfrontat per a oferir-ne una explicació. La primera té les seves arrels en la teoria marxista i diu que els fets més importants han estat els canvis de consciència, de valors, de relacions socials i econòmiques, d'ordenació jurídica, etc. L'altra teoria argumenta, per contra, que el gran impulsor del canvi fou o foren bàsicament les innovacions cientificotècniques. En algun altre article he volgut explicar que el debat l'encetà Lynn White en un treball sobre la invenció de la collera, el guarniment que permet aprofitar la força dels èquids. Aquest debat em vengué al cap ahir, en sortir de classe, quan pensava com havien canviat les classes de l'any passat ençà.

En demanar-me el perquè del canvi, vaig pensar que hi podia haver dues interpretacions, semblants o paral·leles a les que he intentat exposar al principi. La primera que vaig considerar -la social i moral- seria la que defensaria la influència de les noves orientacions i principis pedagògics derivats, per exemple, de l'anomenat Pla de Bolonya. Idees i recomanacions didàctiques sobre programació, grups amb diferent nombre d'alumnes, participació més activa de l'estudiant, classes presencials i no presencials, cronogrames, i moltes altres orientacions o consells, que, a dir veritat, i tot i la meva bona voluntat, segurament no he acabat d'entendre en tota la seva profunditat. Aquesta interpretació -no cal, crec, que ho digui- està en la mateixa sintonia de la que exposava abans per explicar els canvis generals: causes de tipus moral i filosòfic, per dir-ho en poques paraules. No fou, tanmateix, aquesta, la interpretació per mi més plausible, en aquella momentània reflexió sobre per què havia canviat tant en poc temps la manera d'impartir classes.

Em semblà que la causa fonamental del canvi no havia estat de caire filosòfic, sinó de tipus tècnic, una tècnica que m'havia exigit, ai!, una petita inversió de capital: 80 euros. Per poder defensar o argumentar la meva hipòtesi, necessit recordar que a l'edifici on faig classes, l'Anselm Turmeda, hi ha a cada aula un videoprojector que projecta sobre la pantalla el que veus a l'ordinador. Aquests aparells no tenen, però, reproductor de so, i això imposa unes greus limitacions, unes limitacions que he pogut superar gratant-me la meva, ara ja del tot buida, butxaca i adquirint dos altaveus que m'han costat els 80 euros que abans esmentava. Ha estat, tanmateix, la millor inversió de la meva vida! Gràcies a aquests estris, ara els meus alumnes i jo, a les classes d'Història de la Ciència o de Comunicació Científica, hem pogut veure -i sentir- Carl Sagan recorrent les illes gregues on va néixer el pensament racional i veure els experiments que serviren a Hiparc per demostrar l'existència de l'aire o a Eratòstenes per explicar que la Terra era redona.

Hem pogut gaudir, igualment, amb imatge i so, de dues extraordinàries pel·lícules -A la recerca del foc i El nom de la rosa- per il·lustrar, respectivament, el problema del naixement del llenguatge i de la transmissió del coneixement a l'època medieval. No puc oblidar-me, tampoc, dels vídeos que mostren com els sumeris escrivien sobre tauletes o els egipcis sobre papir. També l'invent de Gutenberg i les seves, mai suficientment ben ponderades, repercussions. Els altaveus són, lògicament, de la meva propietat, la qual cosa m'obliga a transportar-los cada dia del cotxe a les aules. Em suposa una certa incomoditat, però tenc una bona compensació. Carregat amb el meu air-book, l'ipad i els altaveus em sembla, a vegades, ser una "rock and roll star" dirigint-se cap a un concert. Sé, tanmateix, que no ho som, una "star". Som només un professor provincià, però un professor enormement agraït a Sony. Tant -o més- que als ideòlegs de Bolonya. I, per acabar, benvolguts lectors, no us preocupeu gaire pels meus 80 euros: els recuperaré demà a Son Pardo: sé qui ha de guanyar el Critèrium dels dos anys.