muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
17°

La renovació del socialisme

En plena crisi del capitalisme, no sé si qualificar d'excèntric o normal el mínim debat que s'ha engegat sobre la renovació del socialisme arreu d'Europa (sobretot vist el nombre d'estats europeus que avui tenen governs socialistes...), i per això crida l'atenció la valentia d'alguns laboristes anglesos girant la vista cap al passat, cap als moments en què el socialisme representava una alternativa factible, i l'única democràtica, als desastres del capitalisme: els anys trenta, per descomptat, i l'anàlisi que hi féu George Orwell.

D'Orwell han recordat, sobretot, El camí a Wigan Pier, el llibre que escriví el 1937 després de passar set mesos convivint amb els miners del Lancashire i el Yorkshire i d'observar llurs condicions de vida des del punt de vista d'un membre de la "baixa alta classe mitjana" (així s'autodefinia). Orwell pensava (encertadament!) que la crisi dels règims democràtics dels anys trenta estava acabant amb els esquemes polítics preexistents, i és força fàcil traslladar al present aquesta visió esbrinant que la megacrisi econòmica actual (i el canvi que ha suposat Internet...) està acabant amb els esquemes polítics que van néixer fa vuitanta anys, en resposta a aquella desfeta. Tot i la seva permanent heterodòxia, seria interessant saber com respondria Orwell a això que avui es dóna per inevitable: que els governs ja no tenen tot el poder polític i que són els mercats els autors de les grans decisions polítiques. Orwell ja proclamà que la revolució (i entenguem per "revolució" simplement els canvis necessaris per mantenir la voluntat popular com a únic actor social) no vindrà dels partits polítics (la revolució, deia, no ha de ser "un seguit de reformes que nosaltres, els llestos, els imposarem a ells, les classes baixes"), i en això també l'encertà, vist el descrèdit que pateixen.

Evidentment, no es tracta de rellegir-lo cercant la solució als problemes d'avui, entre altres motius perquè Orwell repetia que "l'alternativa a la qual s'enfronten els éssers humans no és, per regla general, entre el bé i el mal, sinó entre dos mals", però l'actualitat de les seves anàlisis és tan encisadora com depriment (perquè demostra que no hem avançat gaire...): l'èmfasi que posava en la lluita contra els "blimps" (el símbol del militar colonial, patrioter i d'escasses llums intel·lectuals, que ara representen tan bé els contertulians de la dreta "sense complexos", amb la diferència que aquests, almenys, no reivindiquen el colonialisme), la reivindicació d'un socialisme "revolucionari i factible" o el reconeixement que la principal dificultat per als canvis efectius procedeix justament de l'estat en són proves fefaents.

Ara que el més esfereïdor, i alhora el més esperançador i convincent per acceptar que George Orwell l'encertà de ple, són alguns fragments d'El camí a Wigan Pier que, llegits avui, mantenen una intensíssima actualitat. Per exemple: "Acceptam mansament que ens robin a tots perquè mig milió de ganduls menyspreables continuïn vivint luxosament, però lluitaríem fins a l'últim home abans de ser dominats pels xinesos". O bé: "Existeix un evident perill que, en els pròxims cinc anys, amplis sectors de la classe mitjana facin un sobtat i radical tomb cap a la dreta. Si ho fan, la seva força pot ser enorme. La tradicional debilitat de la classe mitjana rau en el fet que mai no han sabut unir-se, però si se'ls atemoreix i se'ls fa unir-se en contra d'alguna cosa, s'haurà despertat un gegant".

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per La democràcis és el darrer mot del Credo, fa mes de 12 anys
Abans els governs tampoc tenien tot el poder polític. Els governs són instruments de la classe dominant gairebé sempre i tenen poca autonomia. Ja ho hem viost ben clar a Europa on qui domina no són els governs sinó el Banc Central, les Multinacionals i els poder fàctics. A aquests no els vota ningú.
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente