L'illa de l'escarabat d'or (1845)

"En la latitud de l'illa de Sullivan els hiverns no solen ser molt rigorosos, i només, rara vegada, en els mesos més crus de l'any es precís encendre la llar. Tanmateix, cap a mitjan octubre de 18... hi va haver un dia de fred intens. Justament aquest dia, abans de la nit, em vaig dirigir a través de l'arbreda cap a la cabana del meu amic, al qual no havia vist des de feia setmanes. Jo vivia aleshores a Charleston, a una distància de devers nou milles de l'illa, i el camí per anar i venir no era, ni prop fer-hi, tan bo com l'actual. Quan vaig arribar a la barraca vaig cridar, segons el meu costum, a qui allà habitava; en no obtenir-ne resposta, vaig cercar la clau on solia estar amagada, vaig obrir la porta i, tot entrant-hi, vaig veure un magnífic foc que cremava a la xemineia. Allò era una sorpresa, i de les més agradables.

Em vaig llevar el gavà, vaig acostar una cadira de braços als fragments de soca ardents i vaig esperar amb paciència l'arribada dels meus amics... Aquesta illa, extremadament remarcable, té el terra format per sorres i una extensió de tres milles de llargada per un quart de milla d'amplada. Separada del continent per un rierol gairebé visible, que es filtra a través d'una massa de canyes i fang, serveix de punt de trobada habitual a les gallinetes salvatges. La vegetació, com es pot suposar, hi és pobra; o més aviat raquítica. Els arbres que s'hi troben són d'escasses dimensions. Cap a l'extrem occidental, en el lloc on es troben el fort Moultrie i algunes cases miserables de fusta, habitades pels qui fugen dels terratrèmols i les febres de Charleston, hi ha la palmera enana; però tota l'illa, amb l'excepció d'aquest punt occidental i d'un espai trist i blanquinós que envolta el mar, és coberta per una atapeïda bosquina de murta olorosa, tan apreciada pels jardiners anglesos. Aquest arbrissó s'aixeca, més o manco, fins a una altura de quinze o vint peus, forma una espessor quasi impenetrable i embalsama l'aire amb els seus perfums. A la part més arraconada d'aquesta brossa, prop de l'extremitat oriental de l'illa, és a dir, la més oculta, Legrand va construir aquest petit habitatge...".

Curiosa descripció, i més sabent que l'autor del relat és Edgar Allan Poe, el qual, en la història que titula The gold bug, ens explica el misteri d'un escarabat d'or i d'unes despulles humanes. L'illa, tan destrament descrita, és el magnífic escenari dels episodis de profund misteri que s'hi desenvolupen. Una illa que es podria incorporar fàcilment, per art d'aquest escriptor, als escenaris del Halloween, aquest costum anglosaxó a l'entorn del dia dels morts i que tantes festes i bauxes, amb desfresses funeràries, mou al llarg d'aquesta mesada. És allò de n'Alcover, Bruixes, bruixots i follets traslladats als dancings i al mateix carrer.