El nostre país es posa verd d'enveja cada vegada que es produeix una situació com la que s'ha viscut aquests dies amb la negociació dels pressupostos generals de l'Estat: el País Basc i les Canàries s'han pogut seure amb el mandataris principals de l'Estat i negociar beneficis per a les seves comunitats. Aquí hem demanat, misses dites, els mateixos avantatges que les Canàries en la qüestió de les tarifes dels desplaçaments a la Península i interilles. Però no tenim res per posar damunt la taula -de negociacions. A canvi de què el govern de l'Estat hauria de ser més just amb nosaltres? Què li podem oferir?

La maleïda història del bipartidisme sempre acaba allà mateix. En el moment d'escriure aquestes retxes, es diu que el president Antich ja hauria demanat al Ministeri de Foment el mateix tracte que a les Canàries. Però, és clar, el president Antich té el que té i pot arribar fins on el senyor José Blanco li permeti arribar. Més enllà, el món és ample i aliè, que diria Ciro Alegría. En tot cas, és un territori que ni Antich ni Montilla -ja ho veis aquests dies- no poden explorar.

La paradoxa és que concentrar la representació popular en els partits forts ens debilita fins a la indefensió -davant d'Espanya, s'entén. La trista realitat és que, quan els interessos específics de la nostra comunitat no han obtengut el pàacet del govern de l'Estat, els nostres representants a Madrid han actuat com a lamentables comparses en la comèdia que cada partit representava. (Una vegada més, però, s'ha de recordar que un senador illenc, Pere Sampol, més sensible a les aspiracions de la població illenca que no a l'harmonia en el si dels partits majoritaris, ha donat una lliçó d'eficàcia encarrilant adequadament els assumptes en els quals ha pogut intervenir. Se li ha criticat que hagi actuat més en la línia d'aquesta sensibilitat que no en la del conjunt del Parlament balear -el qual representa. Però si el que compta finalment és el balanç de la seva acció, no en trobaríem massa de més positius).

No és mitjançant la pertinença a les grans majories parlamentàries que la nostra comunitat estarà en condicions d'exigir a la Moncloa un tracte més just. Ans al contrari, hauríem de començar a veure que el cultiu polític de la nostra especificitat és la tasca més important que podem emprendre -que hauríem d'emprendre-, sense perdre de vista que va unida a la de corregir la propensió de les minories a dividir-se i subdividir-se fins a la seva pràctica dissolució. En tot cas, una cosa és posar condicions damunt de la taula, com Coalició Canària, i l'altra és alçar a distància un dit ultramarí i dir tímidament "eh, i jo també": en aquest darrer cas, les rialles se senten fins al cap de Finisterre.