Les declaracions sobre regionalisme i nacionalisme del batle de Campos i l'escorament cap al centralisme lingüístic del senyor Bauzá han motivat algunes reflexions sobre les derives que s'han produït, o que alguns troben que s'haurien de produir, del nacionalisme cap al regionalisme o viceversa. He de confessar que no veig gaire sentit a la discussió, si més no mentre els protagonistes no aclareixin què entenen per una cosa i per l'altra. Els conceptes de nacionalisme i regionalisme apareixen borrosos en la documentació disponible. A l'Estat francès, per exemple, els nacionalistes occitans només utilitzen "regionalisme" en els seus ecrits (Robert Lafont: La revolució regionalista). I el concepte de nacionalisme que gasten a l'Europa pulcra no té cap relació amb el nostre, però l'arrossega el descrèdit per allò del nacionalisme alemany.

Curiosament, els nacionalistes d'Estat, com l'espanyol, sí que tenen moltes semblances amb el nazisme, però, com que no es reconeixen "nacionalistes", poden organitzar desfilades militars "patriòtiques" sense patir per aquest estigma. La perversió del significat arriba a l'extrem d'haver-hi països més nacionalistes que aquells que explícitament se'n diuen; qui hagi estat a la Xina Popular haurà comprovat que és més nacionalista que l'anomenada Xina Nacionalista (Taiwan): no és, precisament, el socialisme allò que distingeix la primera, quan la subsistència de molts de mutilats que capten pel carrer depèn exclusivament de la caritat dels seus conciutadans, i no de l'Estat.

Tornant als nostres nacionalismes i regionalismes casolans, el meu parer és que regionalisme, nacionalisme i independentisme tenen molt en comú i, alhora, són una mica diferents. Tots tres es caractitzen per actuar preferentment damunt un territori i una població determinats, diferents dels de l'Estat. La delimitació d'aquesta població obeeix a la possessió de característiques diferencials (història, llengua, manera de ser) que justifiquen polítiques fetes a mida i les prêt-à-porter que practica la metròpoli per a tots els seus territoris. Allò que inicialment demanen les tres tendències polítiques és recursos i competències per a la seva població de referència. Generalment, les diferències arriben, per una part, pel grau de satisfacció que concedeix l'Estat a les demandes territorials; i, per l'altra, pels sentiments que provoca en la gent aquesta actuació de l'Estat. Els bavaresos, per exemple, estan tan contents de l'autonomia del seu land com de la pertinença a l'Estat alemany.

Aquesta satisfacció sol ser general en les nacions o regions que s'han unit voluntàriament per formar un estat federal, amb uns acords clars i acceptats que són respectats. No sol anar tan bé, en canvi, en els casos de conquesta o annexió forçada, com és el nostre. Aquí, l'actuació generalment hostil i depredadora de l'Estat pot tenir diverses respostes en l'àmbit psicològic. Hi ha qui no veu aquesta hostilitat i troba que ja està bé així, i n'hi ha d'altres que consideren, malgrat tot, que allò que més convé és continuar negociant amb l'Estat possibles millores per al territori, pensant, en el fons, que tanmateix sols no en sortirem; tots aquests s'anomenen regionalistes. Els nacionalistes es diferencien dels anteriors per la confiança en la capacitat d'autogovernar-se.

Naturalment, l'actuació de l'Estat influeix molt en aquests sentiments: com més mal tractat és un fill dins una família, més fàcilment cavil·la que es capaç d'espavilar-se sense ella. L'independentista és aquell que, bé perquè sempre ha considerat una anomalia la dependència d'un altre Estat (això també s'anomena iredentisme), bé perquè ha passat pel regionalisme i el nacionalisme, s'ha desenganat de la possibiltat d'arribar a una relació acceptable amb l'Estat i arriba a la conlusió que no hi ha més solució que la independència.
Des de la meva concepció, en la Mallorca actual no hi ha cap diferència entre la doctrina d'un partit regionalista i la d'un nacionalista. Tant l'un com l'altre han d'estirar recursos i competències a l'Estat, però el nacionalista negocia amb un as a la màniga que el regionalista, en canvi, no té. Amb la societat mallorquina, per tant, la gràcia és no mostrar-lo més que quan convé.