algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 15°
15°

El sistema?

Els darrers temps, no sé si per culpa d'alguna de les paranoies que adesiara se'm fan amigues íntimes, si no em plau per força, o perquè l'abundància d'amants dels doblers que no són seus ha augmentat de manera alarmant, això de la lladronia és un tema que sol comparèixer sovint a aquestes les meves, vostres, totxanes d'opinió. I no hi puc fer res: em vessa. I no em mancava res més que l'altra vetllada veure per IB3 el magnífic programa historiogràfic titulat Joan March, els negocis de la guerra per acabar-ho d'agombolar. Em va fer reverdir totes les llegendes que molts sabem del santamargalidà més famós dels que han nascut i esperen per a néixer, i no sempre per a cosa bona per cert. La història canta, tanmateix. A en Verga li havien de deixar lloc quan volia passar, si no se'n feia. Des dels primers "negocis" pel seu poble fins a jugar a carta guanyadora sempre, o sigui amb totes les del joc a la Segona Guerra Mundial.

Passant per finançar el "glorioso movimiento" a canvi de tots els favors que després obtingué de Franco. Espectacular el fet de sortir encotxat per la porta principal de la presó on complia condemna i partir tranquil·lament cap a Gibraltar, el temps de la república. En aquest home hi confluïen dues importants característiques d'èxit: poca son i cap mania ni una, que si no volies pols, fora de l'era. Ell ja ho deia: "Cada dia neix un beneit, sols es tracta de saber-lo trobar".

El programa aquest em tornà a remoure el meu potser exagerat sentit d'allò que és de la meva propietat i el que no ho és, la necessària ètica, definir què és robar, prevaricar, on comença i acaba la licitud d'utilitzar informació privilegiada, passar-se per l'engonal drets i deures competencials..., ignorar fins on arriba l'ús de pertinences col·lectives i quan en comença l'abús, el que és lícit i allò altre que no es pot fer de cap de les maneres perquè està mal fet, no és de rebut, no pot passar per malla. Parar mà, exigir comissions, tant si són pel partit o són a nivell personal, intransferible, butxaques fondes i bona cara... Tot plegat és molt lleig a qualsevol nivell, fins i tot municipal, localíssim; o potser jo vaig errat i em passa allò de la gimnàstica i la magnèsia. Si no és així, perquè hi ha tant personal que ho sap i calla?

De vegades tenc la sospita que, com que molt sovint ningú no diu ni ase ni bèstia, l'errat som jo, no he entès bé el joc de la convivència, el sistema, potser els meus ulls exageren, veig bubotes. I més si record una sentència d'un director d'empresa que vaig conèixer fa molts d'anys que un dia se li escapà una íntima confidència: el més honrat d'una empresa és aquell que hi roba menys. I ell en dirigia una, d'empresa! Sempre me'l vaig mirar de coa d'ull, però. Sí, podria esser que jo ho dugués malgarbat, això, tot plegat, i aquell que és dolent i carn de presidi és infeliç lladre que roba poc. Si ho fa en gros, grapada plena, sols és un presumpte que ja veurem on es jaurà en gelat. El jutge ho dirà. O mirarà a una altra banda. O ho prescriurà. O jo què sé. Però no hi puc fer més, cada dia em reboten dins el cap aquelles paraules de mon pare, quan jo era petit, molt petit, que em va dir respecte dels lladres, dels robatoris per exigus que fossin, mentre ell envernissava una capçalera de llit que tenia unes clapes blanques d'alcohol: alerta al vernís de la cara Bielet, que a les galtes les taques no troben compostura. I aquí em teniu, seixantí llarg escandalitzant-me com un faristol per coses normals pels demés. M'ho he de fer mirar.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni Parreta, fa mes de 12 anys
Si Biel, "Cada dia neix un beneit, sols es tracta de saber-lo trobar". A mi aquets tan vius me varen trobar ben aviat i encara estic rebent.
Valoració:5menosmas
Per A.L.M., fa mes de 12 anys
La majoria dels refranys contenen bons consells, però n'hi ha d'altres que truen a llum veritats que si hom les pren com a norma de conducta poden ésser fatals, si no per al que les hi pren, per aquells amb qui tracta. Per exemple, l'italià que diu: "Degno è di gloria quei che ruba un regno, / chi ruba poco, d'un capestro è degno". És a dir: qui roba un regne és digne de glòria; qui roba poc, és digne d'un cabestre'. A Mallorca n'hi ha massa que s'han pres seriosament això que diu aquest refrany i altres per l'estil. Llàstima que de petits no els haguessin inculcat aquell tan antic que diu "de l'ou, al sou; del sou, al bou; del bou, a la forca". Bé, a la forca avui en dia ningú hi acaba, però molts mereixen que els pegui un llamp forcat.
Valoració:3menosmas
Per Ropit., fa mes de 12 anys
Un bandit fet presoner amb la seva banda digué, encadenat, a Alexandre Magne que l'interrogava:
- A mi em diuen bandit perquè només comand damunt mitja dotzena. Tú fas el mateix amb 150.000 homes i et diuen Conqueridor.
Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente