De Díaz Ferrán a Sánchez-Camacho

Segons Gerardo Díaz Ferrán per a sortir de la crisi s'ha de treballar més i cobrar menys. I té més raó que un sant. Encara que la fórmula no és de collita pròpia. Més aviat és invent del primer barrut que va descobrir que perquè ell pogués viure sense fer-ne ni brot, calia que n'hi hagués d'altres que fessin la seva feina. Però Díaz Ferrán pot considerar-la pròpia, perquè una frase tan cínica li escau com anell al dit. I el retrata de cap a peus. D'altra banda, amb motiu dels actes en record de l'assassinat del President Companys -als quals, per coherència ideològica, el Pepé no es va sumar-, Alícia Sánchez-Camacho ha fet una crida a deixar de mirar el passat i a començar a mirar cap al futur, perquè allò que ens ha de preocupar a tots, ara mateix, és l'economia. N'hi ha per a llogar-hi cadiretes! Què té a veure una cosa amb l'altra? Tanmateix, allò que agermana les dues opinions, la de Díaz Ferrán i la de Sánchez-Camacho, és que els qualificatius de rebuig que mereixen les paraules del president de la CEOE són aplicables, un per un, a la frase atrevida de la presidenta dels conservadors espanyols a Catalunya. Diguem-ho en bon mallorquí: l'un i l'altra han demostrat tenir el cuiro d'ase.

Han donat un exemple de frivolitat, d'irresponsabilitat, de falta de caritat i de tacte i, si tant voleu, també de picardia. Díaz Ferrán, responsable de la fallida d'Air Comet i de l'acomiadament de sis-cents cinquanta obrers, no és la persona més idònia per a donar lliçons sobre com se surt de la crisi. I Sánchez-Camacho, fent part d'un partit que té Fraga Iribarne de president honorífic, ha de procurar no infravalorar gent del pes iconogràfic de Companys perquè, a la segona paraula, ja mostra la filassa. És clar que ben igual, Sánchez-Camacho i companyia ja no tenen gens de pudor a mostrar-se tal com son. Dolores Aguirre, que parlant és més desimbolta que les vedets d'El Molino, està arreplegant adeptes per al Cafè Party, que serà una versió fatxenda del Tea Party de la vedet pornogràfica per excel·lència, la ianqui Sara Palin. Encara que la paternitat de l'invent és dubtosa. Falta saber qui copia a qui.

Si el Tea Party és un moviment ultraconservador, que té com a objectiu final moure la cadira a Obama fins a fer-lo caure, Gil Robles i Calvo Sotelo -els padrins ideològics tant de Díaz Ferrán com de Sánchez-Camacho- no feren altra cosa en la seva vida que Tea's Party. En qualsevol cas, la iniciativa de Palin de sacsejar la consciència del país començant per la dels seus ha estat acollida, a Espanya, de manera entusiàstica per la dreta més intolerant, que és la dreta en general, si descomptem Cristòfol Soler que no acaba d'entendre quin pa s'hi dóna entre els seus. Ben segur que Díaz Ferrán i Sánchez-Camacho s'hi hauran apuntat d'aquí a no res. Vulgues no vulgues, ambdós entenen el diàleg com una manera de disfressar la intolerància. Em refereixo a les frases comentades més amunt.