Amb aquest crit s'estroncà la vida de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, el 15 d'octubre de 1940. Aquests dies, a Barcelona, s'ha commemorat el 70è aniversari d'aquella data en la qual va ser jutjada, sense pietat, la Catalunya derrotada. Els temps no ha curat, encara, les nafres d'aquella etapa negra de la nostra història democràtica. Adesiara emergeixen vells fantasmes que ens desperten i ens commocionen, sobretot cada cop que llegim testimonis i experiències de persones que patiren la crueltat i les majors bestieses comeses per la naturalesa humana. La figura del president Lluís Companys no necessita defensors.
És prou solvent com per defensar-se sola, malgrat l'ambigüetat que històricament envolta el recorregut dels líders polítics. El cas Companys és prototípic, perquè sintetitza l'esperit del feixisme europeu i posa en valor l'altura moral d'homes i dones que no poden ser jutjats amb el manual de la mentida, la venjança i el maniqueisme. Per sort, amb el temps, augmenta de forma sistemàtica el coneixement sobre la trajectòria política i humana dels principals responsables polítics de la dècada dels trenta, principalment sobre aquells que com Companys, Negrín i Azaña tingueren responsabilitats polítiques d'altíssim nivell el 1936. L'historiador Hilari Raguer, gran especialista de la Guerra Civil Espanyola, amb una trajectòria intel·lectual i un prestigi difícils de superar, disposa d'una obra valiossísima, però sobretot destaca pel la seva sinceritat i valentia exemplars en el moment de plantar cara a les problemàtiques més segnants de la Guerra Civil.
Forma part d'aquest col·lectiu de catòlics profundament compromesos amb la democràcia i amb la justícia, amb la recerca ponderada i profunda, seguint el fil de la tradició democristiana catalana. El Pare Hilari Raguer afirma que Companys frenà la criminalitat a la Barcelona en Guerra, lluità per corregir el poder dels incontrolats i ajudà a fugir de Barcelona milers de persones de dretes, la vida dels quals estava seriosament en perill. Aquesta generositat era coneguda i fins i tot era reconeguda pels militars revoltats, pels mateixos que el 1940 no demanaren clemència ni pressionaren per salvar la seva vida. Com he escrit en altres ocasions, Àngel Ossorio Gallardo va ser qui me va donà a conèixer Companys. Sempre va resultar especialment plaent comprovar que un advocat conservador, que un demòcrata castellà i que un cristià s'abonàs a defensar Companys arran de la seva detenció com a conseqüència de la proclamació de l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934.
Aquesta actitud diu molt a favor del defensor, però sobretot ajuda a situar l'acusat en el lloc que li correpon com a víctima d'una circumstància social i política particularment compromesa i difícil. Passats els anys, amb la perspectiva que ens regala la història, la figura d'Ossorio també s'ha engrandida al costat de Companys, i el president de la Generalitat avui mereix un espai de privilegi en el temple de la democràcia i en el taller de la ètica personal i cívica. Només els humans de llenyam extraordinari saben reconèixer el valor positiu de la seva mort. El testament de Companys és contundent: "Si he de morir, moriré serenament (...) Per Catalunya i per tot allò que representa la Pau, la Justícia i l'Amor".
