La història no és lineal, sinó que més aviat fa voltes, com la bèstia que voltava la sínia amb la finalitat d'extreure aigua. Quan hom observa el compàs de les coses, mentalment torna al passat amb la intenció de trobar metàfores que expliquin el desconhort del present. Si un es dedica a seguir els debats que ocupen els principals espais dels mitjans de comunicació, s'equivoca. Si un lluita a favor de causes cíviques, de forma filantròpica, és un utòpic i un il·luminat sense direcció. Si s'ocupa a seguir el debat sobre la crisi econòmica, ben aviat s'adona de ser víctima d'una secta maligna ocupada a trastornar els homes i dones de bona voluntat. Si un prioritza la tasca de les institucions tradicionals, ben aviat s'adona que d'aquestes únicament interessen les ombres i les taques. Si un es vol refugiar a revisar la maquinària i passar diàriament la ITV i estar en condicions de plantar cara a la vida quotidina, és acusat de formar part de les elits socials i culturals que malden per controlar i per perpetuar els privilegis socials de la classe mitjana. Si et dediques a escoltar programes de ràdio on es permet opinar de tot, hom se sent horroritzat de formar part d'un món tan desinformat i tan mal informat, d'un món que vessa informació i que probablement la tuda per no encertar en la forma més correcta del seu ús. Si hom encara se sent amb ànims de mantenir alguna relació amistosa amb les elits polítiques o socials, ben aviat descobreix que tothom se sent enfora dels vertaders àmbits de decisió i de poder. Si hom manté una relació cordial i pròxima amb la sala de màquines dels mitjans de comunició, fàcilment descobreix que la desorientació també s'ha apoderat de les taules principals de decisió d'aquests mitjans. Si, malgrat tot, un s'ocupa de dibuixar un mapa amb tots aquests elements, fàcilment s'adona de per què les cafeteries de les nostres ciutats estan plenes de tríptics anunciant la psicoanàlisi com una eina imprescindible per transitar en les aigües fètides del present. Davant la desorientació, la contradicció, els arsenals de paraules buides, d'opinions inútils, d'oferta de desinformació, de demanda de lleugeresa mental, davant l'alça del pensament líquid, davant tanta descomposició, hom pensa que cal repensar el món. Mandrinar-lo de nou, sense manies, sabent que la maquinària és vella i que les solucions ja només són provisionals, previsibles i poc solvents. Repensar el món perquè el precipici és cada cop més pròxim i ningú no vol disminuir la velocitat. Repensar el món des del pensament crític, autònom i trasparent. Si realment existeix el nombre d'aturats que confirmen les estadístiques, si francament el nombre de persones que caminen en direcció a la pobresa és tan greu, si el sistema manifesta síntomes terminals, com és possible que ningú no pensi en solucions més revolucionàries i més pragmàtiques. Lula té la patent d'haver sabut rompre inèrcies al Brasil durant vuit anys. Però, per què no hi ha més líders progressistes del llenyam de Lula? No ho entenc i no conec ningú que ho sàpiga explicar.
Historiador