El Partit Popular ens té avesats a ser sempre el primer a posar la maquinària de la formació en marxa en període preelectoral. I, certament, això els atorga un avantatge important a l'hora d'encarar els processos de renovació -o no- de les institucions. En aquesta ocasió, però, els socialistes semblen estar disposats que l'arribada dels comicis no els agafi a contrapeu. No és el cas del PSOE illenc -malgrat la campanya del volem, podem, sabem-, sinó dels socialistes de Barcelona.

L'encara batle, Jordi Hereu, ha anunciat ja la que tal vegada arribi a esdevenir la mesura estrella del seu mandat, més i tot que els jocs olímpics d'hivern a la platja de la Barceloneta. El successor de Joan Clos i antecessor de Xavier Trias ha abanderat la intenció de declarar el 14 febrer com a dia festiu de la ciutat. Tota una decisió que entronca amb la línia més "xic" i cosmopolita d'un socialisme barceloní que sempre ha fet el possible perquè la societat catalana superi les tradicions carques i localistes que l'allunyen de la resta del món. Deu ser el cas de la celebració de Sant Jordi, que ha quedat marginada del calendari de festes barceloní.

La decisió d'Hereu, que ja ha estat contestada per la resta de formacions del Consistori barceloní, dóna encara més ales a la candidatura de Trias per ocupar una batllia que sempre s'havia resistit a la convergència. La ciutat sembla cansada de dècades de polítiques d'aparador dels governs municipals socialistes, que han desdibuixat tota una capital europea fins convertir-la en un macrobalneari gegant pensat únicament per satisfer les necessitats dels turistes descamisats. Cert és que la ciutat va viure fa dècades un procés de renovació i modernització que, almenys inicialment, va desfermar l'optimisme. Però, amb els anys, el model Barcelona s'ha desenvolupat donant l'esquena a la gent que viu i treballa a la capital catalana i a la seva àrea d'influència. La cirereta ha estat, sovint, la banalització de la identitat -barcelonina i catalana- que ha acompanyat el projecte dels socialistes.

De fet, aquest segon aspecte és tota una marca del savoir faire dels socialistes, no només els de Barcelona, que amb tanta dedicació duen a terme l'aigualit dels elements identitaris al nostre país. La recepta de la banalització constant té tant d'accidental com d'innòcua.