Fa un grapat d'anys apareixia a les llibreries el Diccionario panhispánico de dudas, una excel·lent obra de referència elaborada per membres de les vint-i-dues Acadèmies de la Llengua Espanyola i que té l'objectiu de resoldre dubtes ortogràfics, sintàctics o lèxics a tota la comunitat hispanoparlant. L'obra va sorgir de la necessitat de donar resposta conjunta a les 50.000 preguntes anuals que rebien les acadèmies, i conté, a més del diccionari, apèndixs sobre abreviatures, sobre símbols, sobre conjugacions verbals i sobre gentilicis. Tal com deia: una magna obra, d'interès indubtable i fruit d'un treball coordinat de molts anys. I com a magna obra que és, ha estat profusament encomiada per acadèmics, institucions i mitjans de comunicació.

M'interessa aquí l'adjectiu inclòs al títol d'aquest diccionari: panhispànic, que em servirà per a una reflexió il·lustrativa sobre la denotació i la connotació, que oferesc als professors de llengua que hagin d'explicar a classe aquesta distinció. Tornem al mot panhispànic. El seu significat no ofereix dubtes: segons definició de la mateixa Real Academia Española, "pertanyent o relatiu a tots els pobles que parlen la llengua espanyola". Però els termes, com saben bé els lingüistes, tenen denotació (referència més o menys inequívoca a alguna cosa del món exterior) i tenen connotació (allò que la paraula suggereix o allò cap on apunta més enllà de la significació primària). La connotació té alguna cosa de valoració implícita en la paraula. En el cas que ens ocupa, els termes panhispánico o panhispanisme tenen una connotació positiva: apunten cap a les idees d'unitat d'una llengua, comunitat de parlants escampats al llarg d'una vasta geografia, esplendor d'una llengua. El panhispanisme suscita, per dir-ho així, l'adhesió dels governants i de la generalitat de l'opinió.

Prenguem ara, per contra, els termes pancatalà, o pancatalanisme. La denotació sembla que no hauria d'oferir dubtes: "pertanyent o relatiu a tots els pobles que parlen la llengua catalana". I la connotació, però? No la meva, ni la teva, amic lector que probablement ets un acèrrim defensor de la unitat de la llengua, sinó la que ha quallat: la connotació, si se'm permet dir-ho així, que el parlant comú percep. Aquesta connotació és negativa. Alguna cosa ha fet que pancatalanisme remeti a imposició, a imperialisme. Per a alguns, i per utilitzar la referència que algú va posar a Jaume Matas en un discurs, a Anschluss. Un possible Diccionari pancatalà de dubtes tindria, encara que aquest no fos el seu objectiu, un tuf de projecte polític sacríleg que el diccionari panhispànic sembla que no té. Si el Diccionari Català-Valencià-Balear hagués recorregut a aquest adjectiu, la seva fortuna hauria estat força diferent. El panhispanisme pot ser celebrat per les digníssimes autoritats com un objectiu lloable, mentre que el pancatalanisme està sota sospita. No puc entrar ara en les connotacions del panarabisme, per exemple, o d'altres termes semblants, però segur que el lector hi podrà jugar.

Les denotacions són innocents, però les connotacions moltes vegades les carrega el diable: és a dir, les carreguen els punts de vista socialment predominants, les ideologies triomfants, els prejudicis. Coses de les llengües, que no són simples codis lèxics i sintàctics, sinó que van amarades de tot allò, de bo i de dolent, que hi ha a la vida de les societats.